Yayo Herrero (Madrid, 1965) va partir de l’ecologisme per acabar-lo integrant en una visió global dels canvis que, al seu parer, són urgents en el món d’avui. I que han de passar per incorporar la mirada de les dones i el qüestionament de l’economia capitalista, lligades amb el medi ambient. Antropòloga, enginyera agrícola i educadora social, va ser coordinadora d’Ecologistas en Acción i avui és professora de la càtedra Unesco de la UNED (Universidad Nacional de Educación a Distancia).
Potser hauríem de començar explicant què entenem per ecofeminisme. Ecologisme i feminisme són, potser, els dos corrents més transformadors de la nostra societat, però com conflueixen?
Per un costat, ens referim a un corrent de pensament que té un aterratge teòric en la filosofia de la ciència, en l’urbanisme o en l’economia, entre d’altres. I a la vegada, és un moviment social. El sentit de pensar-los junts, ecologisme i feminisme, el trobes si et preguntes de què depèn la vida humana. Hi ha una evidència: els humans som ecodependents. No hi ha vida sense l’aigua, la fotosíntesi, la pol·linització, els minerals que traiem de l’escorça de la terra. I a la vegada, som interdependents. No sobrevivim en solitari: un nadó, una persona gran, les persones dependents… Necessitem cures al llarg de tota la vida, però de manera imprescindible en determinats moments del cicle vital…
I ja veig per on va. Aquestes cures, les han fet habitualment les dones.
Sí. No perquè estiguem més ben dotades genèticament per fer-ho, sinó perquè vivim en societats que assignen aquest paper a les dones, sovint d’una manera no lliure. Quan mires què és el que fa que la vida de molta gent estigui en risc, ara mateix, ens trobem amb la crisi ecològica, d’una banda, i de l’altra, la crisi de les cures.
Quina és aquesta crisi de les cures?
Que havent-hi cada vegada més necessitat de cures –tenim més gent gran– disposem de menys temps per fer-les. Per exemple, a causa dels desplaçaments que hem de fer per anar a la feina. De la unió de les dues coses, en surt aquesta mirada ecofeminista. Hauríem de construir societats que tinguin com a prioritat la sostenibilitat de la vida. És a dir, la relació sostenible amb el planeta i la relació sostenible entre les persones. Que totes puguin rebre les cures necessàries per estar vives.
La idea de sostenibilitat, l’associem amb el medi ambient, però no amb aquest altre concepte.
I quan parlem de sostenibilitat mediambiental, pensem en “salvar el planeta”. El planeta no necessita ningú que el salvi…
Ens sobreviurà! Som nosaltres, en tot cas, els que desapareixerem!
Efectivament. El problema és com sostenir les vides humanes, quan cada vegada hi ha més desigualtats. I per fer-ho, ens cal la relació amb la natura però també –insisteixo– les cures.
El que vostè planteja requereix canvis profunds, que no es queden en unes mesures verdes. Què plantegen?
Per la part mediambiental, hem d’entendre que el nostre planeta té límits físics. I que ha estan superats. Allò que anomenem crisi ecològica no és més que baixar de la figuera: adonar-nos de la impossibilitat de créixer il·limitadament. Per la part humana, estem parlant d’una reorganització dels temps. La prioritat són els beneficis empresarials i el creixement econòmic, o el sosteniment de les vides? Des de l’ecofeminisme, utilitzem l’expressió “posar la vida al centre”. Transitar cap a societats on l’economia, la política i també la cultura tinguin com a absoluta prioritat el manteniment de les vides. De totes, no d’unes poques. I això vol dir habitatge, alimentació, aigua, cures, relacions… Pensem que l’objectiu de la política hauria de ser garantir aquestes condicions i atendre aquestes necessitats en condicions dignes per a tothom.
Si volguéssim actuar de manera coherent amb això, què ens caldria fer en el nostre dia a dia?
El principi de suficiència ha de ser un instrument clau per organitzar-nos la vida. Aprendre a viure amb allò suficient. Hi ha persones que necessiten més –els que no poden pagar la llum, perquè no tenen un habitatge digne, perquè mengen uns aliments inadequats…– però moltes altres persones hem de reduir els nostres estils de vida. I parlo des d’un punt de vista material, d’energia o de productes de consum. Per ètica o per ideologia? No cal. Simplement, perquè des de 2006 que vam arribar al pic del petroli, el peak oil, moment en què es va extreure la quantitat més gran de petroli que es pot extreure a la vegada. I també tenim l’evidència del canvi climàtic. Però si mirem les solucions que se solen plantejar (transició a les renovables, cotxe elèctric…) ens adonem que per construir això calen minerals –el liti, el platí, el coure i altres– que també tenen límits!
Si ho entenc bé, ens diu que la indústria verda no seria tan verda com sembla?
Fabricar plaques solars, aerogeneradors, cotxes elèctrics o comunicacions 5G, es requereixen minerals com els que li acabo de dir. I petroli per extreure’ls! Si atenem al que diuen els científics sobre les reserves que ens queden, els comptes no surten. O bé surten si el benefici és només per a una part privilegiada de la població. Si pensem en la sostenibilitat de la vida, no és que haguem de repartir els diners, és que hem de repartir els minerals, l’energia, la terra, l’aigua… Per això parlem de principi de suficiència.
L’economia verda podria ser, doncs, tan extractiva com la del petroli?
Absolutament. Miri on hi ha guerres –formals i no formals– de tot el món. Les víctimes són gent que s’oposa que utilitzin els seus terrenys d’aquesta manera, amb dinàmica colonial.
Ara podran pensar que Yayo Herrero diu que les energies renovables són negatives…
No, és clar. Són el camí que hem de recórrer per sobrepassar la crisi del petroli. Però amb uns nivells de consum molt més baixos. Si pretenem que amb les renovables puguem fer vols de cost baix a l’altra punta del món, o estendre el model del cotxe privat a set mil milions de persones, o que tots mengen carn set dies a la setmana, altra vegada no surten els comptes. En un model de transport públic i col·lectiu, de repartiment de riquesa o de menys consum de carn, per exemple, trobarem la solució per passar la crisi del petroli. El creixement verd per a tot el món també seria inviable, ja ho estan dient els científics. El decreixement de l’esfera material de l’economia (no del producte interior brut) no és una opció política, és una dada. La clau és com gestionem l’inevitable decreixement, la retallada de l’esfera material de l’economia.
Alguna idea de com podem abordar un repte tan ambiciós?
Ara seré provocadora. Hi ha una via feixista: els que tenen el poder econòmic, polític o militar acaparen recursos i deixen abandonada la majoria de la població. Fins i tot una via que podríem anomenar ecofeixista: pensar en economies verdes, però no en com es repartirà el fruit d’aquestes. I fixi’s en una paradoxa: si les fronteres d’Europa que no deixen passar migrants es tanquessin als productes dels llocs d’on venen aquests migrants –moltes matèries primeres– aquí no durem ni dos mesos. Hem de pensar en les futures generacions, però no les d’aquí tres-cents anys, sinó ja en la meva filla que té 26 anys i que si no ho arreglem una mica, es menjarà un marrón molt gran. Tècnicament, hi ha possibilitats de canviar-ho? Tècnicament sí, no es pot dir que no hi siguin. Però passen pel canvi en les formes de vida, i passen també perquè algunes persones que ara guanyen grans quantitats de diners, en guanyin menys.
Però és com aturar un tren que va llançat, o fer girar el Titanic abans que topés amb l’iceberg. No es fa en un instant…
La comparació del Titanic és bona! Però estem avisats des de fa temps. L’Informe Meadows sobre els límits del creixement es va publicar l’any 1972, i ja van projectar, amb un nivell d’encert espectacular, moltes de les coses que han anat passant. Ja s’hi parlava del pic del petroli, de les emissions de gas d’efecte hivernacle, de la pèrdua de biodiversitat, de la possibilitat de noves malalties que tenien a veure amb això… Entre 1987 i 1988 ja se supera la biocapacitat del planeta. En aquell moment hauria estat possible parlar d’un canvi relativament senzill. I què ha passat? Que s’ha seguit. I ara ens trobem en un moment en què el canvi climàtic és irreversible.
“A la península Ibérica es produirà una saharització del sud i de l’est”
En podem pal·liar els efectes, però no el podem revertir.
Si ara mateix es deixessin d’emetre gasos d’efecte hivernacle, no arribaríem als nivells tan violents als quals arribarem si no es fa. Però han de passar dècades abans no es noti l’efecte. Hem de treballar en dues línies. Frenar, perquè la destrossa no sigui més gran. I promoure polítiques de resiliència, que permetin que les persones ens adaptem al que vindrà. La comunitat científica, per exemple, diu que a la península Ibèrica es produirà una saharització del sud i de l’est, i una mediterranització del nord. Doncs haurem de veure què passa amb aquests territoris de secà que tenen tantes hectàrees de regadiu… amb una aigua que no hi serà. És millor mirar-ho amb temps i anar pensant les transicions, però protegint persones i famílies. No esperem que no quedi aigua i tinguem migrants climàtics. Pensi que ja en tenim: quan va haver-hi la tempesta Glòria, la gent que va haver de deixar cases a primera línia de la costa ja són, en certa manera, un principi de migrants climàtics.
Pot haver-hi un ecologisme possible des del benestar, que les nostres societats es puguin permetre, però que no sigui possible en altres llocs del món?
Sí. Hi ha fenòmens que ens afecten a tothom: el canvi climàtic, en principi, ens afecta a tots. Igual que ara la Covid-19, que pot afectar totes les classes socials. Però una cosa és que et puguis posar malalt igual, o que el teu territori s’inundi o s’assequi igual, i l’altra és com es viuen les conseqüències d’això segons la classe social. Un malalt de Covid-19 que s’ha de confinar, no ho farà igual en una casa de 150 metres quadrats que en un pis de 40. O bé si pots teletreballar, potser mantindràs el teu sou, però en una feina manual, si no treballes no cobres. En la crisi ecològica, hi ha fenòmens que afecten a tothom però que es viuen de forma molt diferent en funció de la classe social, del gènere o de l’edat. Les onades de calor també afecten més la gent gran. Jo ara visc a Cantàbria, però soc de Madrid, i quan fas un Madrid Central, amb una restricció de trànsit que deixa entrar només determinats cotxes… qui pot transitar pel centre de la ciutat? Qui té diners per comprar-se un cotxe elèctric! Els que tenien furgonetes velles o cotxes antics, no poden entrar. I tenen un sistema de transport públic que s’ha anat retallant. I a França, la revolta dels gillets jaunes comença quan s’introdueix un impost presumptament ecològic al gasoil. I afecta la gent que utilitza més el dièsel, els de les perifèries o els petits transportistes.
I això pot crear un rebuig a l’ecologisme entre les classes populars…
Per això parlava abans dels principis de suficiència i de repartiment. Totes les mesures ecològiques que no estiguin pensades des del punt de vista de la justícia social corren el risc de generar més desigualtats. I de provocar un rebuig –a vegades amb raó– cap a les polítiques ecològiques entre la gent més humil. Un exemple que s’entendrà molt bé: els aliments que no tinguin pesticides. Si vostè és en una cooperativa de consum, en un circuit curt de comercialització, ho compra a un preu raonable. Però si vol comprar productes dels anomenats ecològics en una botiga, veurà que són cars. Qui pot pagar un quilo de tomàquets a 5 euros? Allà on estic jo articulada, som molt crítics amb el pijoecologisme que només es poden permetre persones amb un alt nivell de vida i que, a més, s’ho permeten individualment. I creiem que ha d’haver-hi una organització col·lectiva. No inventem res de nou, això ja existia, històricament, en el ric moviment obrer de Catalunya.
