Entre finals dels anys 80 i principis dels 90, Àlex Montiel, al capdavant del restaurant familiar L’Aram, situat al carrer Aragó de Barcelona, va marcar tendència dins de l’aleshores incipient món de la cuina creativa i d’avantguarda. Un món, el de l’anomenada alta cuina, del qual es va voler despenjar ben aviat, cansat de les formes i dels mètodes que l’envoltaven. Trenta anys després, el periodista i escriptor gastronòmic Marc Casanovas ha resseguit la trajectòria d’aquest cuiner que va trencar motlles, a través del llibre L’Aram de Montiel i el despertar gastronòmic de Barcelona (Ara Llibres). En aquella trajectòria hi apareix, entre els companys de viatge, un altre outsider de la cuina, el manlleuenc Jordi Parramon, que va protagonitzar un periple similar, renunciant en el seu moment a l’estrella Michelin que havia obtingut el seu restaurant a Vic. Tant Parramon com el gastrònom Pep Palau van acompanyar Montiel i Casanovas a la presentació del llibre, divendres a la llibreria Foster & Wallace de Vic, que es va omplir per a l’ocasió.
Parramon, que va arribar a treballar al restaurant L’Aram, també va formar part del col·lectiu Joves Amants de la Cuina, al costat del mateix Montiel i d’altres noms com els de Sergi Arola, Toni Massanès, Daniel Eek, Josep Berengué o Frederic Fernández. Un moviment efímer que va apostar per la creativitat gastronòmica, “però sense pretensions, sense sentir-nos relleu de res; ens trobàvem per compartir”, va remarcar Parramon.
Montiel, que també va treballar per cuiners com Ferran Adrià o Martín Berasategui –de qui va arribar a ser la mà dreta–, es va cansar ben aviat d’aquest món: “No volia ser còmplice d’una manera de fer”. L’any 1999 va fer un pas al costat obrint un restaurant de tapes a Sant Sebastià –que actualment coordina des dels Estats Units, on viu–. “Una cosa era dignificar la professió i l’altra convertir els cuiners en artistes. Hem anat massa lluny amb tot això. Nosaltres no som artistes, som artesans”, insistia divendres.
Una manera de pensar que també va empeltar la carrera culinària de Parramon. L’any 1996 va rebre una estrella Michelin pel restaurant que acabava d’obrir a Vic amb el seu nom. I quatre anys després va renunciar-hi. Ho rememorava sense nostàlgia: “Vaig veure que havia entrat en un món que no m’interessava; tota aquella voràgine em va aclaparar, vaig veure que estava abandonant l’ofici de cuiner per convertir-me en empresari i jo volia seguir pelant cebes”. Ara fa 10 anys, Parramon va acabar abandonant la professió de cuiner –per centrar-se en temes de salut i alimentació–. “Si mai torno a obrir alguna cosa serà per cuinar, per tornar a pelar cebes”, ironitzava divendres. “I tornaràs?”, el va voler interpel·lar Pep Palau. No hi va haver resposta. Palau va recomanar la lectura del llibre, també per a profans de la cuina. “Si volem aprendre a viure fora del ramat és bo de tenir referents”, va destacar. “Per què no hi ha més pensament crític al voltant d’aquest món?”, va voler cloure l’autor.
