Xavier Bosch (Barcelona, 1967) compta les novel·les per èxits. Aquest Sant Jordi ha presentat La dona de la seva vida (Grup 62), una novel·la que posa sobre la taula el tema dels ‘nens robats’: milers de nadons que, fins als anys 90, eren apartats de les mares, a qui se’ls feia creure que havien mort, i entregats a famílies que pagaven per obtenir-los. Un periodista ho investiga per fer-ne un documental, sense saber que descobrirà secrets que els seus mateixos pares amagaven.
El títol de la seva primera novel·la, Se sabrà tot, ha esdevingut gairebé una frase feta. Però llegint La dona de la seva vida un es pregunta si realment val la pena saber-ho tot. I quin preu paguem per aconseguir-ho.
A vegades hi ha preguntes que més val no fer-se, perquè hi ha respostes que poden ferir. No només en la vida personal i familiar, sinó en la vida professional del periodista. O com deia Truman Capote: vigila el que desitges, perquè ho pots aconseguir. Quan el periodista s’assabenta de coses que ho posen tot en perill, ha de decidir si és un Robin Hood, un valent que tira endavant peti qui peti o si decideix no diré que mirar cap a una altra banda, però si fer-ho veure.
Debat moral és el que hi ha en aquesta novel·la. Sobre el periodisme, sobre la família…
Certament, aquest subtext hi és. Tot té matisos, no tot és blanc o negre. Els dolents són dolents, però hi ha gent que ha fet coses de bona fe sense saber que cometia delictes. Per tant, t’has de posar en la seva pell i veure com va actuar cadascú en aquell moment històric i personal. I quines motivacions hi ha al darrere. Vull dir que tothom mereix ser escoltat quan vol explicar-se, i que hi ha silencis que criden. En aquesta novel·la, uns quants…
Situem-nos en la família, els Estrada-Vilalta. Barcelonins i de classe mitjana, benestants sense excessos. Qui són?
Una família com qualsevol de nosaltres. És un repte, crear una família des de zero, perquè en ella hi trobes un microcosmos. El pare, vidu amb 88 anys, d’una mare que no havia hagut de treballar, que tocava el piano a les hores de lleure. I contemplaven Barcelona des d’un pis de Vallvidrera amb un gran balcó. I tres germans…
Com a la portada: dos nois i una noia, i cadascú mira cap a una banda diferent…
Per a gairebé tothom, la família és un regal, però segons com també pot ser una prova de resistència. Hi ha carícia, però també hi ha retrets. És el que expressa la portada. Tenim en Joel, el gran, que és periodista i fa documentals investigant pel seu compte, i viu a Barcelona. El mitjà, en Rai, que és científic i viu amb el seu marit a Copenhaguen. I la petita, la Vito, que va arribar més tard (per dir-ho així). És pediatra i viu a Estrasburg amb el seu marit, un parisenc que d’entrada no ens caurà gaire bé… i de sortida potser tampoc.
La Maria Vilalta, la mare, és un personatge clau. Però absent, perquè comencem la novel·la just en el moment en què mor. Per què?
Les absències son un leitmotiv de les novel·les, i aquesta comença amb l’enterrament. Això farà que els germans es retrobin, i l’endemà del funeral, quan endrecen les coses de la mare fan el joc d’explicar cadascú un secret que els seus germans desconeixen, i que la mare ja no sabrà mai. El que no saben en aquell moment és que potser també la mare tenia el seu secret.
Després sabrem que ella ho vaticinava: que quan no hi fos, s’enfonsaria tot.
Això ho deia sempre la meva àvia. Una frase feta que m’agradava molt i que la vaig trobar molt oportuna per a la novel·la: “Jo soc el pal de paller, i quan no hi sigui, tot això s’esbarriarà.” Veurem què és el que passa quan la Maria Vilalta ja no hi és. Però certament, a misses dites, descobreixes coses de la família que no hauries imaginat.
En Joel, el periodista, remou un tema delicat, que no sap encara que l’acabarà afectant de molt a prop: el dels anomenats nens robats. Un afer molt greu, que va implicar milers de famílies. Per què no se n’ha parlat gaire?
Ell fa un documental veient que hi ha un gran paraigua de silenci que tapa tot el que no s’ha fet a Espanya sobre aquest tema. A diferència d’altres llocs del món. Robar nadons ha passat a tot Europa i a Austràlia, per dir un lloc a les antípodes. Però als altres llocs han fet coses per buscar-hi remei, perquè els infants robats trobin les seves mares biològiques… Aquí no! I el que és més greu, que la justícia ha arxivat sempre els casos presentats.
Tenim a la memòria, no fa gaire anys, el cas d’aquella monja de Madrid, sor María.
Es va focalitzar com si fos el cas aïllat d’una monja malèvola que feia aquestes coses. Però quan es parla de tres-cents mil nens robats a Espanya durant mig segle, vol dir que no era només Sor María, sinó una xarxa pràcticament mafiosa, molt ben orquestrada. I el més sorprenent de tot és que ningú no se n’ha anat de la llengua. Aquesta cultura del silenci ha fet que no hi hagués cap delació, i mira que hi havia gent implicada en el negoci!
Quan vostè presentava el programa Àgora a TV3 ho va poder comprovar…
Vaig convidar la directora a Espanya de l’associació SOS Niños Robados, vam posar dos telèfons d’atenció anònims per si algú volia trucar. Algú que, per exemple, hagués treballat en una clínica i hagués vist les pràctiques que s’hi feien… i en dos anys no va trucar mai ningú! Van tancar els telèfons. Quanta gent no ha de tenir remordiments? M’indigna!
A les mares, quan acabaven de parir, els deien que el nen havia mort. Moltes no veien el cadàver, o en veien un de fals. I la criatura anava a mans d’algú que pagava per obtenir-lo.
Ara en les presentacions de la novel·la sempre hi ha algú que se t’acosta i t’explica… i vas veient que el patró era sempre el mateix. Acostumaven a robar les criatures quan eren el tercer o quart fill d’una família. Dolents o no dolents, devien pensar que si ja en tenien d’altres no els sabria tant de greu, no ho sé. Les víctimes eren de classe baixa. I els pares que compraven, en molts casos no sabien què passava. Per exemple: una noia jove als anys 50 que quedava embarassada i no volia i no podia tenir el fill. S’estava en una casa durant la gestació, amagant la seva panxa i la seva vergonya, i els pares que volien una criatura pagaven a l’empresa que portava el negoci, una empresa de monges moltes vegades. Sabien que estaven comprant una criatura o es pensaven que era per a la manutenció de la mare biològica, que se’n volia desprendre i donar-la en adopció.
Ens podíem imaginar que durant la dictadura passaven aquestes coses. Però van continuar!
El que posa de relleu la novel·la és que els casos van continuar en democràcia. Als anys 80 i als 90. Pràcticament fins al 1999 continua. Fins que s’aboleix la llei que permetia el part anònim, on no calia que constés el nom de la mare biològica en inscriure el nadó al registre civil.
“Espanya, el passat el té molt mal paït”
Entrar en aquest món per denunciar-lo, com fa en Joel a la novel·la, volia dir posar-se en risc?
De l’amenaça a l’agressió o l’extorsió hi ha un pas. El periodista sap que el preu de traspassar les línies vermelles és aquest. Com que el protagonista és un personatge idealitzat per l’autor, li permeto continuar essent un valent. A la vida professional normal, potser no ho seríem tant. I que sigui un freelance no és casual: vol ser-ho perquè cap amo d’un mitjà no li digui com ha de fer la feina i fins on pot arribar. No fos cas que anessin els poderosos per sobre i li posessin pals a les rodes. Ell pensa que si el documental és bo, algú el voldrà. Els antiherois estan molt de moda, però a mi m’agraden els herois. Els herois quotidians.
Per què no s’han investigat a fons aquestes trames, encara que no hi hagués denúncies? Per què no s’ha creat cap comissió de la veritat?
M’ho he preguntat i no tinc resposta. Per què, sistemàticament, la justícia espanyola ho ha arxivat tot? Per què quan hi ha hagut una sentència, com la que dèiem del doctor Eduardo Vela, es va decidir que era culpable però que els crims comesos havien prescrit? No s’entén, perquè els crims de lesa humanitat no prescriuen. I el segrest d’un nadó –un segrest perpetu que dura tota la vida– ho és, segons les Nacions Unides. Hi ha ordres superiors d’algú, que ha dit que aquest tema no es tocava. Perquè té reminiscències del passat, i Espanya, el passat el té molt mal paït… i mal parit.
Abans del fet que els afectarà a tots, i que òbviament estarà relacionat amb els nens robats, vostè vol que coneguem amb molt de detall la vida de cada un dels germans.
Segurament cada un d’ells tindria una novel·la per a ell sol. El Rai, per exemple, un nen amb moltes pors de petit. Que després gosa dir-li al seu germà que li agraden els nois i no les noies. Que no gosa explicar-ho als seus pares, i se’n va a viure a Copenhaguen mentre ells fan veure que no ho saben… Trobo que l’autor no ha de tenir pressa per presentar els personatges, que com més complets els dibuixi millor serà per al lector, que es pot posar en la pell de cada un. I saber per què davant de cada fet reaccionen d’una manera o una altra.
És la novel·la en què ha parlat més de la infantesa, en què surt sovint el pensament de Rilke: la infantesa com l’autèntica pàtria. Ho creu així?
I aquest paradís només el compartim amb els germans. Per més coses que puguem explicar a les parelles respectives de com era la nostra infantesa, l’única persona que ho pot entendre al cent per cent és la que va compartir amb tu l’habitació, les joguines, la truita de patates, les carícies i els càstigs. Per tant, la infantesa ens marca decisivament en la trajectòria que tenim, no en tinc cap dubte. I més després de veure néixer la meva filla, que ara té 14 anys i comença a fer el seu camí. En aquells anys hi és tot, igual que el codi genètic. Aquest vincle és el que volia homenatjar.
Deixi’m acabar amb una trama que no és la principal però que crida molt l’atenció en la novel·la. Hi surt un personatge que roba llibres. I que els roba, no per vendre’ls…
Per llegir-los! En les novel·les anteriors que he publicat tot era versemblant. No hi havia cap detall que no fos realista. I vaig pensar introduir en aquesta un personatge que tingués un toc de realisme màgic. Quan vostè i jo érem joves trèiem el radiocasset del cotxe perquè no se l’emportessin, oi? A Barcelona, als pàrquings t’avisen que no deixis el portàtil al cotxe… Doncs jo vaig imaginar-me algú que, l’any 2019, roba llibres. Ni en llibreries ni en biblioteques, sinó en cases o en cotxes. Si algú deixa el llibre al seient del darrere, trenca el vidre per prendre-l’hi. N’estic content, d’aquest personatge –el Cara de Mosca–, perquè veig que ha fet efecte. I a mi em servia per a un determinat moment de la trama. Per cert, és el més culte de tota la novel·la.
Quan explica un dels robatoris que fa en un cotxe, diu que hi deixa la novel·la d’en Xavier Bosch. Aquesta no se l’emporta.
Té criteri… El sentit de l’humor és bàsic!
