Les novel·les de Xavier Bosch es compten per èxits. Paraules que tu entendràs (Ed. Columna) és el seu darrer títol, publicat fa un mes i mig i que es manté com a llibre de ficció més venut en català. El relat comença amb tres parelles celebrant el Cap d’Any als Alps. Entre ells l’arquitecte Xavi Vera i l’agent de viatges exclusius Mara Lincoln, els dos protagonistes principals. Encara no s’ho imaginen, però al llarg dels 12 mesos següents les seves vides canviaran profundament.
Amb els anteriors títols, Algú com tu i Nosaltres dos, ha configurat una trilogia sobre les relacions personals. Amb intenció prèvia que fos així, o no?
Ha sortit així. Em va fer l’efecte que sobre el món de les emocions i la parella encara no ho havia dit tot, i vaig voler fer una nova novel·la. Però no és la tercera novel·la d’una trilogia. Té vida pròpia, i una mirada diferent sobre el pas del temps. Álgú com tu eren cinc dies que justificaven tota una vida. Nosaltres dos eren trenta anys d’una relació que s’anava trenant poc a poc, i aquí vaig voler cenyir-me estrictament a un any, del Cap d’Any de 2017 al de 2018.
Parla d’uns personatges que tenen al voltant de 50 anys. Necessitava haver arribat vostè a aquest moment de maduresa per poder-la escriure?
Aquesta és una novel·la que, per dir-ho així, he anat escrivint tota la vida. L’he anada covant des que començava a tenir parella fins ara que fa més de vint anys que tinc la mateixa. Segurament no l’hauria pogut escriure abans. Als 50, s’arriba a un moment d’experiència vital en què t’adones de com funciona en GPS de les nostres vides i les nostres emocions. Si més no això m’ha passat a mi, i m’ha servit per mirar al voltant i veure aquest món de la parella, del desgast, de la convivència, de les xarxes socials que faciliten el contacte amb altra gent… Per tot això vaig pensar que podia submergir-me a explorar el món de la parella… o de les parelles.
Exactament. Aquí hi ha tres parelles que responen a models diferents…
N’hi ha una que és la protagonista, que de seguida descobrim que són al llindar del penya-segat. Una altra de felicitat més estàndard, sense grops, amb la tranquil·litat aparent d’haver-se acostumat a la convivència. I la tercera, que es vanta davant de tothom de ser oberta. Bé… a la meva vida, les parelles que deien que eren obertes, a hores d’ara ja estan tancades. I trencades.
Avui hi ha més ocasions perquè una parella trontolli, com els passa al Xavi i la Mara?
La vida t’ho posa en safata. Ha passat sempre, però em fa l’efecte que les noves xarxes socials ens ho faciliten molt. Hi ha un antropòleg francès que cito a la novel·la, que diu que mai com ara no havia estat tan fàcil tenir una aventura i mai com ara havia estat tan difícil tenir-la en secret. Els mòbils s’han convertit en la caixa negra de qualsevol matrimoni.
Com resulta prou evident en el relat…
I ni farem espòliers…
Com a periodista, l’actualitat li dona pistes per estirar el fil de les seves novel·les. Què té a veure un portal d’internet anomenat Ashley Madison amb Paraules que tu entendràs?
Veure que hi ha molt tomàquet al món. Que el 2015 es filtressin els noms de 37 milions de persones, de 27 països diferents, que havien tingut relacions sexuals esporàdiques amb altres persones casades o aparellades a través d’aquest portal… em va fer veure la certesa d’allò que diuen en castellà: la jodienda no tiene enmienda! Tots busquem l’amor exemplar, però a la que gratem una mica, tots els grans amors tenen secrets. Tot és fàcil: no calen converses prèvies, no cal seduir, vas directament al llit. Ara, a Ashely Madison hi ha 60 milions de persones! Els ha funcionat.
Hi ha una expressió que m’agrada molt. Al final, després del terrabastall, es produeix “l’empat etern de la parella sàvia”…
Entre el que aguantem i el que construïm, hi ha d’haver aquest empat perquè ningú no guanyi. Perquè la relació sigui durable no ho hem de dir tot, hem de tenir secrets, i hem de treballar-ho molt. L’amor no és només un sentiment, és una habilitat que s’ha d’entrenar, igual que anem al gimnàs per mantenir el cos en forma.
En el primer dels caps d’any que passen juntes les tres parelles, sorgeix la pregunta com un joc: si et trobessis amb la infidelitat, quina seria la teva resposta? Fer veure que no ho veus, o estripar-ho tot? I al final, ens contesta que ni una cosa, ni l’altra…
Jo no contesto, explico una història. No intento donar lliçons de res, perquè odio la moralina. Els personatges sí que contesten, i es contesten ells mateixos. I potser molts lectors s’hi identificaran. Aquí pot semblar que vull donar solucions sobre el matrimoni i les relacions de parella, i el que vull és plantejar preguntes. Torna a ser una novel·la de mirada endins, i potser sembla frívol, perquè hi ha tomàquet, però em sembla que és la més profunda de les que he publicat fins ara.
L’empat etern de parella sàvia que acaben trobant en Xavi i la Mara no és el més habitual…
El més fàcil, ara, és deixar-ho córrer, fugir. Els problemes, els mirem d’esquivar. Si en una relació de parella tens una certa monotonia, una discussió… el fàcil és marxar. Costa més quedar-se i lluitar-ho. El desig és efímer, ja ho sabem, i a la parella li demanen tantes coses que és impossible complir-les, però els amors llargs són revolucionaris, perquè són inhabituals.
També hi ha casos de gent que no està feta per viure en parella?
Potser ningú no està fet per viure en parella, sempre, fins que la mort ens separi. La monogàmia ens ha vingut imposada pels segles: per la tradició, la cultura, la religió… Però el cap i el cos no tenen per què anar alhora. Potser un munt de monogàmies successives seria el millor per a tots, no ho sé.
Els seus personatges són persones cultes. La cultura els dona eines per adoptar aquesta actitud? Les complicitats, a partir d’un món de referències comunes, els ajuden…
Cal intel·ligència i cultura, i també dosis de generositat per reconduir segons quines situacions. Els personatges d’aquesta novel·la i les anteriors estan a la recerca de la bellesa. A Algú com tu el protagonista era un galerista d’art. A Nosaltres dos hi havia més música clàssica.
Aquí també n’hi ha, hi surt el Quartet Gerhard!
Amb la Judit Bardolet, que hi treu el nas…. Em fa l’efecte que la cultura sempre ajuda. Tant de bo els nostres polítics en tinguessin més! És un equipatge que portes a la motxilla i el pots fer servir de comodí als moments més dificultosos. Com mirar a la cara de la teva parella, després d’una infidelitat.
Que els dos membres de la parella s’admirin, també és una condició?
Ho pot dir al revés. Quan un dels membres de la parella s’avergonyeix de l’altre, es produeix una primera esquerda que després és difícil de tancar.
Per aquesta novel·la hi desfilen personatges de professions liberals, per dir-ho així. Tenen un punt d’artista, excepte un que és advocat…
Sí, hi ha una fotògrafa, un periodista d’agència, una paisatgista… i sobretot, l’arquitecte i l’agent de viatges exclusius. Són gent acostumada a viure bé, i aquest glamour de fons em serveix per explicar la història. En un entorn més deprimit, per exemple, la mateixa història costaria d’empassar. Tant per tant, que no tinguin l’excusa que el condicionant socioeconòmic els ha marcat per mal. Al contrari, ells poden prendre les decisions amb les necessitats bàsiques més que cobertes. Pensi que les històries de les pel·lícules de Woody Allen, si en lloc de passar a Manhattan passessin en un barri pobre de Baltimore, no serien el mateix.
Aquest glamour es construeix a base de molts petits detalls que van apareixent, d’una manera natural.
Després de fer sis novel·les en 10 anys, he reflexionat sobre l’ofici d’escriure. I he arribat a poques conclusions, però una sí que la tinc clara: en la literatura, tot està en els detalls. Els detalls marquen la diferència. I això no vol dir fer paràgrafs més llargs, sinó que, amb el mínim nombre de paraules, aconseguir una imatge més efectiva. Però més realista. I la gràcia és que, per més bé que ho descriguis, cada lector ho veurà d’una manera diferent, que és la gràcia de la literatura.
El gran referent cultural de Paraules que tu entendràs és l’arquitectura. I aquí, en els detalls, es veu que Xavier Bosch hi té una especial inclinació. Li hauria agradat ser arquitecte?
Si hagués sabut dibuixar o hagués sabut de números, m’hauria agradat. I en les dues coses soc un desastre. L’arquitectura ens fa la vida més bonica. Hem d’aixecar el cap i mirar els edificis que ens poden emocionar, com una novel·la o una pel·lícula. Admiro els arquitectes perquè esculpeixen contra el cel, perquè no hi ha la seva vida íntima en la seva obra, perquè tenen voluntat de transcendir… Miren dècades enllà, van per davant del temps, pensant que ells ja no hi seran però l’edifici quedarà. És l’única forma d’immortalitat a la qual podem aspirar. Per això potser també escric: per deixar llibres quan jo ja no hi sigui.
I l’arquitectura també és en els detalls. En la gran casa nova, aquell racó que tu escolliries per llegir el diari…
La gràcia de l’arquitecte ho pensa tot, des d’imaginar el primer esbós fins a l’últim sòcol. És un artista complet, amb una visió absoluta. Té virtuts que a mi m’agradaria tenir. Nosaltres, els periodistes, expliquem allò que passa. Ells creen, inventen. En boca dels arquitectes, he pogut reflexionar sobre temes com l’art funcional o l’art de reclam…
Hi ha una visió crítica dels grans edificis-icona.
El Guggenheim de Bilbao, per exemple, que em sembla excepcional, però per dins no serveix com a museu. En canvi, quan Sert va fer la Fundació Miró a Barcelona sabia quin era l’encàrrec: un lloc per ensenyar els quadres de Miró. I com fer-hi entrar la llum. Per a mi, és un dels millors edificis de Barcelona, que serveix al cent per cent al seu propòsit. En canvi, fixi’s en la Torre Agbar: una altra icona de la ciutat, però no pot ser que un gratacels de Barcelona tingui tan poques vistes.
Arquitectura i amor. Es tracta d’anar construint, en els dos casos…
Aquesta és l’analogia. I podem construir edificis grans o petits refugis al Collsacabra on ens hi sentim còmodes. La gràcia de la vida, atès que només en tenim una, és jugar bé les cartes. I com deia Sinatra, si les jugues bé potser amb aquesta vida única n’hi ha prou.
Es va imposar aquesta limitació de temps d’un any. I dos o tres llocs clau, aquells on es reuneixen els protagonistes per fer un sopar. Tenen algun sentit especial per a vostè?
Els tres espais que he buscat on passen els tres sopars de les parelles –els Alps suïssos, el Cap de Creus i Venècia– ens diuen també coses: les muntanyes més altes d’Europa. Muntanyes blindades al pas del temps. Al cap de Creus, la tramuntana ha erosionat les pedres… Un paisatge en què el pas del temps és molt visible. I Venècia, és una ciutat que és finita, i ens recorda que nosaltres som finits. Si no fos pels enginyers, Venècia potser ja no existiria. La seva carcanada sòlida és allà, aguantant, com nosaltres ens aferrem a la vida. Venècia som nosaltres!
Reivindica Venècia. Hi ha molta gent que diu que ara, amb tant de turisme massiu, ja no s’hi pot anar…
Marxa del carrer principal, i ves una mica enllà! No hi ha ningú, i també hi ha uns ponts de pedra, i uns carrers i uns canals magnífics. És una ciutat amb molta cultura al damunt i molt d’art, no n’hi ha cap altra, a mi em sembla la millor ciutat del món. Només cal saber per quin carrer no s’ha de passar.
