Fa 18 anys que Xavier Aldekoa trepitja el continent africà i explica el que hi passa. Com a periodista ha cobert múltiples conflictes i temes socials en més de 45 països d’aquell continent. És corresponsal de ‘La Vanguardia’, cofundador de la revista ‘5W’ i membre de la productora social Muzungu. Ha recopilat les seves vivències en tres llibres: ‘Oceà Àfrica’ (2014), ‘Fills del Nil’ (2017) i ‘Indestructibles’ (2019). En aquest darrer llibre explica històries d’africans que poden guanyar o perdre però sempre “ho intenten”. Són éssers humans que no es rendeixen.
La gent que viu a l’Àfrica, així, en general, és realment gent indestructible?
Jo crec que sí. Sobretot si reivindiquem el valor de l’intent. És gent que no es vol definir amb l’etiqueta de víctima, o no vol que se li redueixi. Quant al valor d’intentar sortir-se’n, d’allò que els ha passat, sí que considero que ho són. No tant quant a si ho assoleixen o no, però sí en allò de continuar tirant endavant.
És injust reduir l’Àfrica només a un continent que viu en la misèria?
Totalment injust. No només és injust, sinó que és erroni. És cert que hi ha països amb situacions complicades: Sudan del Sud, Somàlia, algunes parts del Congo. Alguns llocs creixen moltíssim, penso en Sud-àfrica, amb una situació molt millor que fa 30 anys, quan s’havia de ser racista per llei; penso en Etiòpia, que puja no només econòmicament sinó també pel que fa als drets humans; Senegal o Ruanda en alguns aspectes… Són moltes àfriques en un sol continent. Si anem més enllà de la ferida, ens trobem amb una Àfrica diversa, rica i de la qual podem aprendre.
Creix econòmicament?
En general, sí. Però hi ha diferències entre països. En alguns, com Nigèria, el creixement que tenen no els beneficiarà si no hi posen remei, perquè també creixen les desigualtats. Etiòpia ha fet reformes polítiques molt importants. Amb complements com una societat més educada, on les dones, amb el moviment feminista, estan assolint posicions que fins ara només estaven destinades als homes.
Actualment, un nen africà té més possibilitats d’acabar la secundària que de morir de gana?
Sí, sens dubte. El continent africà és molt jove. I la globalització no significa només que nosaltres vegem una cançó japonesa, sinó que hi ha un telèfon amb internet a la mà de cada africà i això és una finestra oberta al món. Una finestra per saber com viu l’altra gent, quins drets tens…, i si això ho ajuntes amb l’educació, les possibilitats són enormes. El 50% de les transaccions bancàries que es fan a través del mòbil al món es fan a l’Àfrica. Jo recordo que fa quatre o cinc anys, i per a un reportatge, vaig intentar viure durant 6 dies a Kenya fent servir només el mòbil. I vaig poder fer-ho. Vaig pagar coses òbvies, com l’hotel, però també vaig poder comprar fruita al carrer a través del mòbil. Aquest canvi tecnològic és molt gran. Al llibre Indestructibles hi surt la Giovanna, una nena de 12 anys que viu a l’última illa de Cap Verd, on ara ha arribat l’electricitat a través de panells solars. Ara ja poden congelar el peix, i accedir a dades per saber a quin preu el poden vendre millor i no malvendre’l. A la Giovanna, sense aquest avenç, li hauria tocat fer de dona de fer feines, però amb l’electricitat ha escoltat la Cesária Évora amb la ràdio del seu tiet i ara vol ser cantant.
Però, per què per a molta gent és encara un continent que fa respecte i costa de viatjar-hi?
Hi ha una part de paternalisme o d’exotisme, per anar a l’Àfrica. I també hi ha una part de por. Hi ha llocs de l’Àfrica on ara és complicat anar-hi. Hi ha manca d’infraestructures i un cert risc. Això és així. Però hi ha altres àfriques sense problemes. Botswana o Namíbia són països que tenen uns nivells de seguretat similars als nostres. Ruanda, 25 anys després del terrible genocidi, ara és un país segur, si no hi parles de política. Té clarobscurs. Hi ha altres països que estan molt millor: Gàmbia està donant lliçons de democràcia. Jo animaria la gent, per exemple, a anar a Etiòpia. És un país amb molta història, que no va estar colonitzat (només hi van ser cinc anys els italians) i n’està orgullós.
La veïna Europa i l’Àfrica continuen veient-se diferents. I Europa li dona l’esquena, no?
És una oportunitat perduda. Aquesta por que té la gent també la tenen els governs. Europa no ha entès Àfrica com una oportunitat. I en canvi països com la Xina, que no té cap lligam històric o cultural amb Àfrica, ho està aprofitant per fer negocis. Perquè ha vist que hi ha població molt pobra, però hi ha una part de població més o menys amb capacitat econòmica –entre 2 i 20 dòlars al dia– que poden comprar els seus productes. I s’han llançat de cap a aprofitar-ho. Des d’Europa, per por o per aquest sentiment de culpa, no ho estem fent. No només és una bona opció de negoci, sinó d’entendre millor les oportunitats de futur en tots els sentits. La migració n’és una conseqüència. Si no millorem els seus llocs d’origen, no hi ha solució per a això.
El fet que Occident, no només Europa, viu d’esquena a l’Àfrica es veu per exemple amb la crisi de l’Ebola. Europa no va reaccionar fins que va arribar un cas al continent europeu.
Sí. Jo era a Sierra Leone i allò va ser dantesc, un caos absolut. Malalts per terra, morts pel carrer, amb gent al voltant. Una bomba virològica. Fins que no ens va tocar, i encara no directament, perquè era un contagi, no vam reaccionar. De fet, Metges sense Fronteres feia 4 mesos que avisava que estàvem davant d’una epidèmia sense precedents. S’haurien evitat moltes morts i molt patiment. Això va produir un col·lapse de les xarxes sanitàries d’aquests països. Ara mateix hi ha un brot d’Ebola al Congo que s’ha tornat a descontrolar. És cert que s’ha produït en una zona molt diferent, de difícil accés i on actuen diversos grups rebels, però fins que el virus no ha arribat a la ciutat de Goma, amb aeroport internacional, no ha capsat l’atenció internacional del tot. Veurem com acaba aquesta situació, però no té massa pinta d’acabar aviat .
Pau Coll
Per què els terroristes continuen dominant el Sahel, a l’Àfrica?
Hi ha diferents factors. Sempre que el gihadisme guanya terreny es donen tres condicions: pobresa extrema, una manca de cultura i uns estats molt febles que no donen resposta a les necessitats dels seus ciutadans. Ni les més bàsiques, ni la seguretat. Per exemple, vaig estar al nord de Nigèria on hi ha present Boko Haram, amb una situació semblant a la del Sahel. Amb l’excusa de la lluita antiterrorista el govern ha fet autèntiques barbaritats. Això porta la gent del carrer a fer-se un plantejament que no seguirien si només pensessin en el seu pensament. Jo estava a la zona del Txad, al Níger, i molta gent m’explicava que el seu germà o el seu cosí havien entrat a Boko Haram no perquè estiguessin radicalitzats, sinó perquè els havien ofert 400 dòlars, una moto i una dona per casar-se. En una situació en què no tens feina, t’ataquen des del govern i no tens diners per a un dot per casar-te, fas el que sigui.
Una dona gratis?
Per això hi va haver l’onada de segrestos massius de noies, perquè oferint una noia tenien guerrillers. A la zona al voltant del llac Txad, on s’amaga el grup fonamentalista, és habitual haver de pagar una dot -una quantitat en diners o vaques per la familia de la noia- per poder casar-te. Com que l’atur arriba al 80% en algunes localitats i hi ha molta analfabetització, els guerrer de Boko Haram van saber aprofitar aquesta situació per guanyar adeptes.
Algunes es van escapar…
Encara n’hi ha 113 nenes de Chibok , segons algunes fonts, que no s’han recuperat i no se sap si estan vives. Van haver moltes més noies segrestades. Algunes les utilitzen per casar-les i d’altres les fan servir per lligar-los explosius al cos, després de drogar-les, i enviar-les als mercats o a les mesquites a fer-se explotar. Abans parlava de la feblesa dels governs, però realment això es deu a una crueltat extrema d’aquesta gent, que només volen un califat i seguir els seus preceptes. Estant allà vaig viure un cas d’aquests amb dues nenes de 10 anys.
I aquesta situació de violència té alguna relació amb la colonització i, sobretot, amb la descolonització posterior del continent?
És veritat que Àfrica no es pot entendre sense les cicatrius que té. I ens n’hem d’anar al període de del comerç d’esclaus i de l’espoli que es va fer en temps del rei Leopold de Bèlgica. Les colònies van ser un sistema d’explotació que va servir perquè la situació fos inestable. La pobresa d’avui no es pot entendre sense tot això. Llavors, la desigualtat a l’Àfrica, perdura. Però com que fa molt de temps que dura, ens equivocaríem si només assenyaléssim a una banda. Hi ha la responsabilitat dels governs corruptes i ineficients que fan el joc a les grans multinacionals, ara més que a les metròpolis. Perquè és veritat que hi ha una elit, sobretot política, al continent que s’està fent megamilionària amb tota mena de negocis obscurs. També és veritat que sempre que hi ha hagut un polític que ho ha volgut canviar, ho ha pagat amb la vida. Thomas Sankara, a Burkina Faso, va dir: “això s’ha d’acabar: les riqueses de Burkina Faso per a nosaltres”, i ho va pagar amb la vida. Patrice Lumumba, al Congo, també. A l’únic que li va sortir una mica millor, i ho poso entre cometes, fou a Nelson Mandela, que ho va pagar amb 27 anys de presó.
I tot això en un continent que té una quantitat de recursos naturals enorme.
És sorprenent. Visito molt sovint el Congo i hauria de ser dels països més rics del món. La potència de minerals i les possibilitats hidroelèctriques del país són enormes, i només un 3% de la població té electricitat. Tot això forma part d’aquesta cadena d’explotació. El coltan, per a telèfons mòbils, i el cobalt, que servirà per a la revolució del segle XXI, els cotxes elèctrics, no els exploten ells. És com al Níger, que té molt urani però l’explota França perquè la majoria de bombetes de França s’encenen gràcies a l’urani del Níger. I els contractes que tenen amb el Níger són abusius si els compares amb els que té la mateixa companyia per extreure urani del Canadà o del Kazakhstan.
El seu darrer llibre es diu Indestructibles perquè sempre lluiten. Per això no deixaran de provar de buscar una vida millor a Europa? No s’albira una aturada de migrants, oi?
No, són indestructibles perquè és gent que no es deixa definir per la ferida, sinó per la seva lluita. La gran majoria dels africans que marxen dels seus països no volen anar a Europa, marxen cap als països del seu voltant, també africans. Però és que la gran majoria d’africans no volen marxar cap a Europa, volen viure a casa seva, com nosaltres, com tothom. En el llibre hi ha històries positives i negatives, però tots els protagonistes són molt més que el detall que ens sorprèn a nosaltres. La nena que ha estat obligada a casar-se amb 13 anys, la Margaret, no es defineix només per aquest fet terrible ja que, si li dediques temps, t’adones que és una nena amb un sentiment feminista i una capacitat de lluita extraordinaris. El llibre es diu Indestructibles com a homenatge a tots els africans que intenten aconseguir els seus somnis o canviar la seva realitat, o als que vindran tot i saber que potser no ho aconseguiran. Pel que fa a la immigració és sens dubte un dels fenòmens més importants de segle XXI, i segurament la situació continuarà fins que des d’Europa no intentem fer polítiques valentes i sobretot més justes. Si no canviem la desigualtat al món, sovint provocada per Occident, és difícil que la situació canviï. La política de posar murs més alts i escampar la por ens condemnarà als europeus, no pas als africans.
