Woodstock va ser, essencialment, un desastre: logísticament, financera i, en certa manera, artística. Tot i això ha estat sempre objecte de mitificació i, curiosament, la música és potser l’element que menys hi ha contribuït. El perquè de tot plegat l’explica Woodstock, el documental definitiu sobre el festival més famós de tots els temps.
La pel•lícula la va dirigir Michael Wadleigh i es va estrenar el 1970, tot just un any després de l’esdeveniment. El director ho grava i ho explica tot: de fet, l’acció comença des del moment zero, amb els camps de Bethel (Nova York) completament buits. I a partir d’aquí anem veient tot el procés: el muntatge, les reaccions dels habitants d’una plàcida zona rural que tot d’una es veu envaïda per prop de 500.000 hippies, els embussos, les escenes de llibertinatge i excentricitat entre el públic, la gent saltant les tanques, l’aiguat que ho va convertir tot en un fangar i una sensació de caos total.
Musicalment, va ser una ocasió única per veure reunits bona part dels artistes que van donar forma al pop dels anys 60: Joan Baez, Santana, The Incredible String Band, Canned Heat, Ravi Shankar, Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, Janis Joplin, Sly & The Family Stone, The Who, Jefferson Airplane, Joe Cocker, Ten Years After, Blood, Sweat & Tears, Johnny Winter, Crosby, Stills, Nash & Young, Jimi Hendrix… Amb tot, la música, que havia de ser el centre del festival, va ser amb prou feines una banda sonora de fons per a la immensa majoria d’assistents perquè els equips de so donaven pel que donaven.Aleshores, per què Woodstock és tant llegendari? D’entrada, va tenir el mèrit de ser el primer macrofestival de la història, però el més important és que va proporcionar al món la fotografia definitiva de la cultura hippy i els anys 60 més idealitzats: les drogues, la música, el sexe, la joventut, l’espiritualitat i un aire de llibertat absoluta van planar durant tres dies per aquells prats com una resposta massiva de pacifisme, amor i unitat en una Nord-amèrica emmalaltida per la Guerra del Vietnam. I tot això, amb una banda sonora brutal, també definitòria de l’època. Per tant, quan es diu i es repeteix allò que el festival de Woodstock va definir una generació, sona tòpic i pretenciós, però és rigorosament cert.
La pel·lícula és clau per entendre-ho i, segurament per això, va guanyar l’Òscar al millor documental el 1970.
