Si et diuen que personatges com Sid Vicious, Johnny Thunders, qualsevol membre dels Ramones o Jim Morrison van morir per abusar de les drogues, home, sap greu però no t’estranya: la manera de morir va ser una conseqüència lògica d’una manera de viure molt perillosa i publicitada interessadament. Hi ha casos, però, que t’agafen una mica més per sorpresa per un còctel de prejudicis: per l’estil de música (com si això hi tingués alguna cosa a veure), per la personalitat i el tipus de vida i valors que projectaven, etc. Per mi, Whitney Houston va ser un d’aquests casos. Els motius que van portar un dels talents més grans de la cançó nord-americana de finals del segle XX a l’abisme s’expliquen amb un gran luxe de detalls al documental Whitney: Can I Be Me (Nick Broomfield, 2017), que podeu veure a Netflix.
A veure, que no deixa de ser la història de sempre, eh? Una estrella del pop que flirteja amb les drogues, es torna addicta i n’abusa fins a morir. Ho hem vist milers de vegades. La particularitat del cas de Whitney Houston és que mentre veus el documental, tota l’estona flota en l’ambient una sensació d’injustícia, com si aquest tipus d’històries no haguessin d’anar amb algú com ella: tan elegant, tan religiosa, tan fràgil, tan guapa, amb aquelles cançons tan romàntiques i alegres i amb un do prodigiós per cantar. Una persona tocada per una vareta màgica que sembla escollida per tenir-ho tot i que no necessita refugiar-se en substàncies estupefaents per ser feliç. Doncs mira tu, resulta que no era pas tan diferent de Vicious, Thunders o Morrison: Houston va estar enganxada a les drogues des de l’adolescència, amb l’única diferència que no va passar-se la vida fent-ne ostentació.
Amb tot, no pots evitar veure-la com una víctima en lloc d’una persona adulta que sabia perfectament el que feia. I part d’aquesta sensació ve de les males companyies que li van tocar i que ella no va tenir ni l’encert, ni la valentia de treure’s de sobre. Començant pels seus germans grans, que la van enganxar als porros des de ben joveneta i continuant pel seu marit, el cantant Bobby Brown: un quillo descerebrat i malalt d’ego que mai no va digerir que la seva parella tingués més èxit i, en lloc d’ajudar-la a desenganxar-se, va convertir aquell matrimoni en una competició a veure qui es col·locava més. Whitney: Can I Be Me aprofundeix en aquestes relacions tòxiques i com van anar consumint l’existència de la cantant fins a portar-la al col·lapse. El documental suporta la història amb una sorprenent quantitat de vídeos casolans que mostren Houston en la intimitat, a casa, als camerinos, en festes, etc.: l’estrella fulgurant dels videoclips, pel·lícules i escenaris, ara en la seva versió més depriment i vulnerable.
La història de Whitney Houston és molt trista i la seva desgràcia es va allargar més enllà de la seva mort (si veieu el documental, sabreu què vull dir). La pel·lícula és molt recomanable, més enllà de si us agrada la cantant o no: és una història humana molt potent i molt ben explicada, i segurament us farà veure aquesta artista irrepetible amb una altra llum.
