La llibertat, en general, quan s’ha hagut d’aconseguir sempre ha estat a costa de lluita i patiment. I això és penós perquè directament implica que per cada persona que exigeix llibertat de forma legítima, n’hi ha almenys una altra que li ho impedeix perquè li dona la gana. Així funciona el món des de sempre, i prou que ho sabia Nina Simone, que va viure en una batalla permanent per la llibertat, tant personal com col·lectiva. I així com hi ha casos en què aquestes vides de tenacitat i valentia tenen finals feliços, amb els protagonistes assaborint molts anys la victòria com a persones lliures, n’hi ha que es converteixen en un contínuum agredolç sense resolució clara, amb una llibertat sense felicitat. Simone encaixaria en aquest segon grup, tal com descobreix What Happened, Miss Simone? (‘què ha passat, senyora Simone?’), magnífic documental dirigit el 2015 per Liz Garbus i disponible a Netflix.
La pel·lícula dibuixa la vida d’una persona que des de petita es va veure privada del que volia fer: dotada amb grans aptituds per a la música, volia ser la primera dona negra concertista de piano clàssic però el racisme, profundament enquistat a la societat nord-americana, va impedir-li-ho. Va haver de tocar el piano en tuguris per ajudar la família i ella no comptava haver de cantar, però la van obligar a fer-ho per entretenir més la clientela. Més endavant, quan va arribar l’èxit, el seu marit i mànager la va sotmetre a un ritme d’actuacions i gravacions insostenible, al qual s’afegien maltractaments físics. Totes aquestes castracions serien capaces de traumatitzar qualsevol ésser humà, i Nina Simone no en va ser una excepció. Per això, quan als anys 60 la lluita de la comunitat negra pels drets civils va assolir la seva expressió més brutal, l’artista es va posicionar a l’extrem més radical possible i va arribar a defensar públicament que la violència de l’home blanc s’havia de combatre amb la mateixa violència. Veient el documental i les terribles imatges de tortures, linxaments i pallisses a persones negres, és difícil reprimir sentiments semblants; amb tot, en el cas de Nina Simone, això era l’expressió d’una ràbia amb arrels molt més profundes i altres coses que no es van saber fins molts anys després (segurament massa tard) i que van marcar la seva vida fins al final.
What Happened, Miss Simone? repassa tot aquest procés que, naturalment, va paral·lel a una evolució artística formidable. Aquella nena que volia tocar el piano clàssic es va convertir en una artistassa, prodigiosa quan seia al teclat, capaç de combinar rhythm & blues, jazz, blues, folk, soul i clàssica i expressar-se amb una veu visceral i descarnada, suosa i viscuda, esmolada, rovellada, única; una veu amb què s’obria en canal a cada actuació. Una dona valenta que mai no va tenir pèls a la llengua ni en els moments més convulsos de la lluita pels drets civils, i que va fer valer una vella màxima: “No n’hi ha prou amb el geni per canviar els cors de la gent: a més a més, cal coratge.”
