West Side Story torna a estar d’actualitat. Entre l’èxit de la versió teatral que es pot veure a casa nostra i l’anunciat remake que Steven Spielberg estrenarà als cinemes a finals d’any pràcticament coincidint amb el 60è aniversari de la pel·lícula, és un bon moment per revisitar aquest exemple, clàssic entre clàssics, de fusió plusquamperfecta entre ficció visual i música, aspecte aquest últim en el qual em voldria centrar. És clar, si no us agraden els musicals, tenim un inconvenient: aquesta música està pensada com a suport d’un mitjà visual i en molts moments té funció descriptiva, subratlla accions i situacions, etc.; per tant, si l’escolteu per primer cop aïllada no s’acaba d’entendre. Per això, oh! detractors dels musicals, us animo a carregar-vos de paciència i veure la pel·lícula o anar al teatre, perquè la banda sonora de Leonard Bernstein és tan absolutament sublim que et tornes millor persona i ho perdones tot.
West Side Story va començar essent una obra de teatre musical estrenada el 1957, i l’èxit va ser tan desorbitat (es van fer 732 funcions) que quatre anys més tard se’n va estrenar una versió en pantalla gran. La pel·lícula, dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins, va guanyar 10 Òscars, entre els quals el de millor música original. És que si no el guanyava era per emprenyar-se, perquè el que va crear Bernstein no s’havia vist mai: la rivalitat entre les dues bandes protagonistes, els Jets (nord-americans) i els Sharks (porto-riquenys), requeria expressar aquestes dues tradicions culturals en la mateixa partitura; el resultat és una obra en què es barregen amb una mestria sorprenent estils genuïnament americans com el jazz o els sons clàssics de Broadway amb estils i ritmes de música llatina, avantguarda, etc. A més, igual que un altre gegant de les bandes sonores com John Williams, Leonard Bernstein va teixir peces d’enorme complexitat harmònica, estructural i rítmica, i pel damunt hi va fer sobrevolar melodies pop simples i perfectes, enganxoses a matar i amb capacitat per convertir-se –de fet, ho van fer– en clàssics atemporals: Maria, Tonight, I feel pretty, Somewhere o la insuperable America en són només alguns exemples. Per tot plegat, no és estrany que West Side Story fos l’àlbum més venut als Estats Units als anys 60 i durant dècades ostentés el rècord de setmanes (54) al número 1 de la llista Billboard d’àlbums; a més, va guanyar el Grammy i no sé quantes coses més.
Amb aquesta obra seminal, Leonard Bernstein va avançar-se una dècada al moviment de fusió que posteriorment es va fer tan popular i, a més, va aconseguir expressar amb la música allò que predica el rerefons moral de la pel·lícula i que, tristament, encara avui en molts casos és una utopia: la unió entre diferents. Per coses com aquestes, sempre és un bon moment per revisitar West Side Story.
