Enguany s’escau el 80è aniversari de la mort de la filòsofa francesa del segle passat Simone Weil. En una societat cada cop més amorfa, és bo remarcar la importància d’aquesta disciplina acadèmica que reflexiona sobre l’essència vital, l’home i la seva relació amb l’univers. Cada dia que passa. tanmateix, hi ha més gent que viu a la babalà. Mai no es planteja ni qüestiona absolutament res. No sap ni vol saber en què consisteixen l’ètica, la raó, el coneixement o la metafísica. La filosofia ve a ser la base de totes les ciències. Veig summament necessari incidir en aquests nuclis justament quan estem assistint a l’esclat del concepte conegut com intel·ligència artificial (IA).
Malgrat viure tan sols 34 anys, el pas d’aquesta autora pel nostre món va deixar una gran empremta. Una bona mostra rau en l’interès actual de reeditar moltes obres seves. Hi ha interès en recuperar conceptes com l’atenció, la desconnexió social o el propi sentit de la pertinença al grup. L’individualisme és un mal company de viatge, cada cop més estès per desgràcia. “L’ordre social no pot ésser altra cosa que un equilibri de forces.” “L’atenció és la més estranya i pura forma de generositat.” No és acceptable, doncs, dessota cap concepte, haver conegut la notícia de la mort d’un guia agonitzant al terra, a més de 8.000m, mentre més de 130 alpinistes passaven damunt d’ell, en l’ascens al K2, sense interessar-s’hi gens ni mica. En aquest sentit, una altra cita seva situa les coses a la seva justa mesura: “Devem la mateixa quantitat de respecte i atenció a tothom, perquè el respecte no té graus.” Si això no ens sotragueja la conciència, val més que ens ho fem mirar.
Aquesta autora, però, no es va pas quedar en l’embolcall. El seu grau de compromís la va dur a reviure la història en pròpia carn. A involucrar-se en lluites obreres, donant suport a refugiats que fugien de les tropes nazis o russes. Participant de ple, fins i tot, en la guerra civil espanyola, al front de l’Ebre: per a defensar la República del cop militar. No podem assumir impàvidament la buidor que reflexen aquests temps de profunda crisi social. Ens hem de deixar seduir per l’empatia envers els col·lectius més desvalguts. Per a ella, el pensament és una tasca a través de la qual cadascú de nosaltres es contrasta i mesura amb la realitat. Hem de saber trobar el nucli central de les situacions que se’ns presenta, rebel·lant-nos contra la comoditat de l’egocentrisme.
La il·lusió pels avenços científics passant de l’humanisme ens fa més febles i inconsistents. El que és superflu no ens mena enlloc. Bastim uns fonaments que s’esfondren amb la primera dificultat. Abans ens hem centrat en prioritzar el concepte d’una eficàcia mal entesa, perquè obviem la perspectiva d’una visió panoràmica col·lectiva, amb generositat. L’escola ha d’ésser el primer bastió on cal conrear aquests principis. Hem de fer per ajudar la persona a pensar i per ensenyar a aprendre. Quan som justament a dues setmanes de reemprendre un nou curs escolar, val la pena reflexionar al voltant de tota aquesta temàtica.
Mentrestant la pròpia Simone Weil referia que se li gelava la sang “respirar l’embriaguesa dels humans quan entenen que poden matar sense càstig ni culpa”. Lamentablement, els conflictes bèl·lics són presents a diferents indrets del nostre món i la classe política es mostra incapaç de deturar-los. No tenen clar que les guerres mai no serveixen per a res. Simplement per trencar cors. Quan els rics fan la guerra, són els pobres els qui moren.
