Em pregunto per què m’atrau una sèrie de televisió on constantment els protagonistes estan al fil de perdre la vida. La necessitat de sobreviure en un món on només s’entén la supervivència a qualsevol preu. On cada acció és conseqüència de la preuada vida. En un món de caos i crueltat. Si jo com a individu visqués aquests esdeveniments, no sé si podria aguantar la pressió del sofriment físic i mental per guardar la preuada vida. Però en canvi vist des de la distància i de saber que no és res més que fantasia, en gaudeixo i fins i tot m’enganxo a veure un capítol darrere l’altre, m’agrada com les coses van passant i les accions que van fent per sobreviure.
La pregunta és per què m’agrada veure aquest tipus de sèrie? I potser també, per què us en parlo en el meu modest article mensual dins l’espai l’alegria interior?
Una de les reflexions que exposen experts en l’atracció que la persona li provoquen les pel·lícules i sèries amb conflictes per la supervivència és la necessitat d’estimular la part cerebral, anomenada cervell reptilià. El responsable de les relacions primàries i l’instint de reaccionar en cas de perill. Que potser és aquesta part del nostre cervell, l’estat natural de l’individu? I per tant és recomanable entrenar-la a través dels jocs visuals? O tot és més simple, ens creiem que la vida es tracta de sobreviure per arribar a un dia on tot s’acaba? I per tant, per mi la gran pregunta és: val la pena només viure per sobreviure?
La vida la puc viure de dues maneres ben diferenciades: esperar que arribi el dia de deixar aquest món o viure cada instant com l’únic instant possible. Si sobrevisc el dia, comença amb un sobresalt del despertador, si visc la vida el meu cos s’activa abans no soni l’alarma que ja és hora de llevar-me. He de sobreviure a un dia de carreres constant per atrapar el temps, de pressió per arribar a l’objectiu i conflictes amb altres éssers, propers o trobats de casualitat, que volen arribar al final del dia com més aviat millor, per desconnectar-se de la realitat i preparar-se per a la pròxima batalla. Si visc l’instant, la tranquil·litat em facilita la gimcana d’obstacles per arribar a lloc, la pressió d’assolir metes es transforma en l’estimulació i l’oportunitat de sentir-me viu, els individus que m’envolten són mestres de vida. I arribo al final del dia agraint tot el que he fet i com un nen, a la nit de Reis, espero el dia que ve amb entusiasme.
No sé quina és la millor manera de passar els dies en aquest món, però sí que sé que la de voler viure cada instant m’acosta a l’alegria interior. Sé que és difícil, sobretot sense entrenament, ser present a cada instant. Per això, li agraeixo a la vida que em presenti, constantment, exercicis, materials i tota mena d’esdeveniments per observar-los i aprendre’n. I em pots dir, estimat lector, què s’ha d’aprendre? I això, potser, és la llibertat de viure.
