És complicat que la suma Mick Jagger + Martin Scorsese + HBO doni com a resultat un fracàs comercial, però va passar. El músic, el cineasta i la plataforma es van aplegar en un projecte que semblava una aposta segura: Vinyl, una història de discogràfiques, músics i molta cocaïna situada a la Nova York dels anys 70. Per a molts melòmans, entre els quals em compto, una sèrie així amb uns responsables com aquests ve a ser com una mena de resposta a les pregàries, un regal de l’Univers. Desgraciadament, el tema de la sèrie és massa específic per atreure un públic prou ampli perquè surtin els números i HBO va cancel·lar Vinyl després de la primera temporada. Com a mínim, els fans sempre tindrem aquests 10 episodis per capbussar-nos en un moment i una ciutat excitants a matar.
La trama de Vinyl gira a l’entorn de Richie Finestra (sí, es diu així), un executiu discogràfic amb molt nas per detectar el talent i també per ficar-s’hi pols blanca. Els problemes que pateix provenen, sobretot, del seu desconcert en un moment de canvis radicals en la història de la música popular: l’era del rock’n’roll està deixant pas a la del punk, el disco i el hip hop i tothom està intentant entendre què passa i ressituar-se. Finestra fa el que pot per surfejar aquesta onada, que en un moment donat l’engoleix completament amb conseqüències, diguem-ne, fotudes. El fet, però, és que la història principal no és res de l’altre món; les passions que desperta Vinyl venen sobretot per dues altres coses. Per una banda, t’immergeix en aquella Nova York en ebullició, la de Warhol, la Velvet, el Chelsea Hotel, els New York Dolls, Alice Cooper, etc. Per l’altra, retrata amb precisió, gràcia i mala llet una indústria de la música que funcionava (funciona?) a base de drogues, cobdícia, arrogància, esnobisme, individualisme, hipocresia i punyalades. Un jardí d’infància, vaja. Hi surten tots els papers de l’auca: des dels executius fins a les groupies, mànagers, busca-talents, músics, productors, etc. Veus com era aquell món per dins i com s’ho feien els qui hi habitaven per ascendir, o simplement sobreviure-hi.
Tot això està explicat amb una factura cinematogràfica brutal; Scorsese només va dirigir el pilot, però la resta d’episodis mantenen sobradament el nivell. A més, Vinyl és d’aquelles produccions que t’ajuden a interpretar millor les coses: si escoltes els discos fets a Nova York als anys 70 després de veure la sèrie, els entens una mica millor, sonen diferent. I no cal dir-ho: la banda sonora és espectacular. En definitiva, el fracàs comercial més flipant que s’ha vist a la tele en els últims anys. La podeu veure a HBO, és clar.
