El cinema de la transcendentalitat i l’espiritualitat del nord-americà Terrence Malick pren cos de nou en la pel·lícula Vida oculta, una aposta megalòmana tan corprenedora com, a estones, irritable, A Hidden Life. El director d’El árbol de la vida (2011) s’inspira ara en una història real, la d’un heroi anònim, l’objector de consciència austríac Franz Jägerstätter (August Dhiel), condemnat a mort per alta traïció a l’Alemanya nazi l’any 1943.
Vida oculta dura prop de tres hores i podem detectar que està estructurada en tres grans temps i una coda visiblement diferenciats, sense que aquests estiguin explícitament remarcats. El film arranca amb l’harmonia i l’amor a la vall on viuen i laboren Franz i la seva família, una espècie d’arcàdia de felicitat. Amb el reclutament de Franz i posterior permís després de l’ofensiva nazi, torna una llarga pausa presidida de nou per la bellesa de l’entorn, el treball ramader i l’esplendor familiar. Aleshores s’expliciten els dubtes de consciència de Franz davant la maldat i perversió del nazisme, qüestionaments que el porten a plantejar-se la desobediència per quan torni a ser mobilitzat, tot i el risc de ser sentenciat a la pena capital.
Aleshores comença un nou capítol, el de l’empresonament de Franz. Aquí Malick posa èmfasi en les cartes creuades del pres i la seva estimada, Fani (Valérie Pachner), igual que els pensaments íntims creuats d’ambdós, en una alternança de veus en off. Potser és la part més fluixa del film però, en canvi, ens deixa moments sublims com els petits gestos d’afecte de comptades persones envers la família de Franz constantment ultratjada per la col·lectivitat.
Aquest purgatori s’acaba amb la seva sentència condemnatòria i la seva execució, reflectida de forma elusiva, fora de camp. Aleshores es conclou amb una espècie d’epíleg amb la vídua i filles, amb la seva germana també, que aprenen a viure de nou sense Franz immersos en l’hàbitat rural.
Ens trobem davant d’una realització sumptuosa, d’una excepcionalitat fora de mida. Rodat amb una espècie de gran angular que dona gran profunditat de camp, amb uns resultats prodigiosos per la riquesa i variabilitat de preses realitzades, especialment tot el que fa referència al món ramader i domèstic de la granja i la vall verda.
Una concepció estètica i formal grandiloqüent i afectada que subjuga la vista i els sentits, però que afronta el risc de l’hostilitat davant de tanta explicidesa subratllada. El procés contra la desobediència i el pacifisme és tractat com una experiència religiosa per Malick. Potser la història del sacrifici d’un innocent i el seu martirologi demanaria un cert ascetisme formal, com ens tenen acostumats grans místics del cinema com Bresson o Dreyer. Ara, personalment, haig de reconèixer que, malgrat els excessos, el film resulta una experiència tan trasbalsadora com enriquidora.
Un text final preciós de George Eliot sobre l’ètica i la consciència pròpia enfront de la incomprensió i el rebuig dels altres emmarca aquest monumental film de passió i mort d’una ànima bona.
