El futur encara no existeix. El present és tan efímer que els científics fins a dia d’avui no han aconseguit posar-se d’acord per trobar la justa mesura dels seus límits. Un segon? Un nanosegon? El passat, en canvi, ho desborda tot. Arrela en l’infinit i floreix en el present. On comencen els temps? La gosadia del que va ser trenca les lleis temporals de la física per plantar-se com un esperit ancestral en l’ara, fent-nos creure als innocents habitants de l’aquí i de l’avui que som pioners, que viurem el que mai ningú altre ha viscut abans, que serem lliures. Fal·làcia o veritat absoluta? Som amos i senyors dels nostres pensaments, dels nostres desitjos i les nostres voluntats? Existeix doncs el lliure albir? Nostàlgics lletraferits acaronen papers corcats amb l’esperança d’invocar mons que creuen perduts, extingits, evaporats. Romàntics il·luminats! I si en realitat el passat mai s’hagués esvaït? Siguem més agosarats: i si el temps, en realitat, no existís i no fos res més que un ens inventat a qui poder culpar de tots els mals de la humanitat? Pels homes de ciència els temps passats són un cúmul d’efímeres i intranscendents emocions. A qui importen els plors o les rialles dels romans? Tanmateix, fins i tot els més ferms deixebles de sant Tomàs han d’admetre que el passat es pot tocar. Perdura atrapat en contínues tempestes de partícules solars que després de xocar amb el present surten constantment projectades vers les profunditats de l’espai. Vivències íntimes convertides en falanges de fotons que avancen eternament en formació cosmos enllà esperant trobar intel·ligències prou conscients com per saber-les interpretar. Grans savis de cabells blancs han gestat fórmules que teoritzen impossibles formes de plegar l’espai, de viatjar en el temps, d’existir alhora en dos llocs diferents. Desbocats unicorns alats que podríem cavalcar per propulsar-nos per sobre de la velocitat de la llum, avançant les marees de partícules que arrosseguen els records. Assolit l’objectiu, només ens restaria esperar, repapats en la superfície d’algun planeta llunyà, el xoc frontal de les nostres tafaneres retines contra els lúmens que en temps remots enlluernaren un present esdevingut passat. En realitat, potser l’ahir no ha anat mai tan enllà. Potser no s’ha mogut ni un pam. Que sigui oblidat no vol dir que s’hagi escolat per sempre claveguera avall. No ha deixat d’envoltar-nos ni un moment, com un regal perfumat, com una essència impregnadora de la qual han pouat els gens que determinen el nostre comportament. Ara, aquest perfum antic perdura perennement dins nosaltres i es filtra pels porus de la realitat creant una atmosfera embriagadora i falsament egocèntrica. Jo i nosaltres. Som i fem el que volem. De veritat? Si del no-res venim i cap a ell tornarem, potser ara tampoc som tan importants. Que breu i minúscul és el present davant de la immensitat del que ha marxat. Si la incredulitat vers les meves paraules us estaborneix, simplement mireu el vostre voltant. El passat és aquí. És present. El podeu tocar i sentir. Que no escolteu el cant dels pinsans? Els ocells són antics dinosaures emplomats que han aconseguit fugir de la petrificació meteòrica que va condemnar ferotges gegants. Milions d’anys més tard, com si el temps s’hagués congelat, aquests petits ovípars continuen encapsulant els seus hereus amb calç destil·lada dels cereals. Nosaltres, els humans, gaudim del préstec inconscient d’una mirada, un to de cabells, un somriure, una forma de nas i el posat d’algú que va viure fa prou anys com per fer que ningú recordi que va existir. La veritable mort és això. No ser recordat. La vida, un homenatge manllevat. Qui pot ser tan naïf per creure que el préstec vital ens sortirà de franc? Només un preu podem pagar: obeir la voluntat dels nostres creditors.
Vaig despertar sobtadament. El capità de l’aeronau acabava d’anunciar que ens apropàvem al nostre destí: Lausana. Els pensaments que us he descrit m’havien mantingut absent, aliè a les converses de la resta de viatgers i eixordat dels estridents reclams del conductor del carretó que feia les funcions de bar. Aquella tempesta existencial en alçada l’havia desfermat la darrera de les meves visites a casa de la mare. Una trobada familiar que com una brisa primaveral havia fet brotar les branques conegudes del meu arbre genealògic fins als vorals de l’any mil vuit-cents. La mare, frisant per veure’m després de mesos comunicant-nos per telèfon, m’havia avançat la notícia en la trucada prèvia que solíem fer la tarda abans de cadascuna de les meves visites. “Tinc una cosa que t’agradarà!”, va dir-me ella, amb la veu múrria d’un infant a punt de confessar un secret intranscendent que pensa que el farà mereixedor de les atencions dels grans. El misteri no va trigar a ser revelat. “M’ho ha portat la meva cosina”, va dir mentre em mostrava un paper tacat de tinta però carregat de sang. Una fe de naixement de la meva besàvia on constaven els noms dels seus pares i els seus avis així com el lloc de naixement de cadascun d’ells. Tots mil·limètricament nascuts al mateix poble. Quedava corroborada la meva teoria que jo era el primer aspirant a nòmada de la família. Les meves estades –encara estudiant– a Holanda i el Canadà s’havien viscut a casa amb neguit i cert desgrat. Cap d’elles havia servit d’excusa per fer sortir els pares de la seva apamada geografia. Quan definitivament em vaig establir a Lausana ni l’enyor per un fill va aconseguir arrencar els meus pares del terròs. Ara disposava d’una prova documental que justificava la seva crònica al·lèrgia a qualsevol desplaçament frontera enllà. Mai havien volgut viatjar més lluny d’Andorra per pròpia voluntat. Fins i tot aquest destí de vol ras requeria d’un justificat fi que no era altre que l’estalvi acumulat en un atapeït maleter d’automòbil: sucre, oli, galetes, licors, tabac i algun petit electrodomèstic. Només un perfil entre tots els dels meus avantpassats semblava haver gosat trencar aquella fixació familiar d’arrelar-se aferrissadament en un punt geogràfic concret. L’heroïna s’anomenava Francesca Masoliver i m’havia fet el favor de portar nou mesos al seu ventre el meu rebesavi. Ella era l’única de la meva estirp que no era nascuda al nostre poble, sinó muntanyes enllà. Era de Puigpardines. Mai m’hauria imaginat tenir arrels a la Vall d’en Bas. Una anècdota irrellevant però suficient per fer-me gravar el nom d’aquella dona en la meva ment. Ara sabia que la Francesca Masoliver havia existit, que era un personatge real. No havia mort. No havia marxat. S’havia fos en els seus descendents. Temporalment en mi. Un no mor fins que és oblidat i ara, ella acabava de ressuscitar com un fènix inconscient. Aquell papir parroquial, convertit metafòricament en un fràgil raid flotant, havia rescatat de l’oceà dels temps una nàufraga de principis del segle dinou que m’acompanyaria, amagada com un polissó en els meus gens i els meus records, fins al darrer dels meus moments. Abans de tornar cap a Suïssa vaig voler visitar Puigpardines. Suposo que volia veure els paisatges que havien embolcallat la Francesca Masoliver en vida. Sabia sobradament que les possibilitats de reviure una sola de les seves sensacions eren tan minses com les dels ridículs turistes que cada estiu pretenen posar-se dins la pell de Napoleó retratant-se amb la mà ficada entre els botons de la camisa en el punt exacte on l’emperador va dirigir la batalla d’Austerlitz. El trajecte des de casa els pares va ser curt. Un túnel en pendent em va recollir a l’altiplà i em va desembocar en una verda vall garrotxina. No em vaig plantejar baixar del cotxe. De fet, la vila on la Francesca Masoliver va veure les primeres llums ni tan sols disposa de nucli urbà. Simplement vaig contemplar embadalit les muntanyes dels voltants i la poca gent que vaig veure passar pels camins, possiblement amb l’esperança de trobar algun tret facial familiar. Per un moment em vaig imaginar que ella era asseguda al seient del costat mirant-me amb un somriure murri. “Què, tornem cap a casa?”, vaig dir-li en veu alta, com si realment anés acompanyat. L’avió cap a Lausana va sortir aquella mateixa tarda. Mentre volava em van envair la ment els pensaments que us he compartit. Aquella nit, un cop a casa, vaig continuar rumiant. I si tot estigués escrit? Realment havia sigut jo qui havia decidit visitar la vall on va néixer la Francesca Masoliver? I si tan sols m’havia convertit en un mitjà per apaivagar el seu enyor? La possibilitat d’existir com un mer autòmat em va glaçar. Al cap i a la fi, tots els mortals vivim damunt d’una gran massa rocosa que d’ençà del bigbang viatja propulsada per l’espai com una pedra llançada al vent per la mà innocent d’un nen. Pot la pedra triar la seva trajectòria un cop ha abandonat la mà? No són la força de l’infant, la resistència del vent i l’atracció de la gravetat els veritables decisors del lloc exacte on la pedra impactarà? No comparteix destí la Terra amb els seus habitants? Em vaig posar a plorar. Som uns simples avatars que viurem el nostre futur encadenats al passat. Només disposem d’una minsa concessió. Un esquifit espai de llibertat que no és altre que viure les circumstàncies amb les quals el destí ens ha beneït o embruixat amb emoció. És el meu plor el que em fa viu. Posats a caure en un lloc que no hem triat, fem-ho amarats de sentiment. Sense opcions pròpies, desapareixem com a objectes principals. Esdevenim fràgils contenidors de cristall limitats a donar aixopluc a la por, la ràbia, la gratitud, l’odi, l’enyor, l’eufòria, el desig, la supèrbia, l’enveja, la curiositat, la mandra, la generositat, l’admiració. Sentir és viure. Només les emocions es mostren immutables i eternes traspassant generacions. Immunes al pas del temps. Sé que algun dia esbrinaré més detalls de la vida de la Francesca Masoliver. No me’n sabré estar. Qui pot no voler conèixer un dels seus múltiples amos heretats? En propers viatges em tocarà visitar algun arxiu. Qui sap si algun dia trobaré un parent comú que en conserva un retrat. Mentrestant, ella torna a viure en el futur, al meu costat, a Suïssa. Una terra que algú altre ha triat. Una terra sospitosament semblant a la Vall d’en Bas.
Relat finalista del segon concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU