Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) va narrar a Un home que se’n va el viatge del seu avi patern d’Andalusia a Catalunya i va novel·lar el periple dels jueus sefardites a El retorn dels Bassa’. Ara tanca una trilogia sobre la migració i la identitat que li va sortir sense haver-la programat amb una tercera novel·la, La casa dels avis (Ed. Proa). Entre Canet i Terrassa, la vida d’una parella que travessa els anys de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Podria ser la de molts catalans.
Ell és un manyà. Ella, una nuadora. Treballadors de les fàbriques de Terrassa. Són els avis materns de Vicenç Villatoro. “Gent comú, que té semblances amb molta gent, que no representen l’excepció sinó la regla.” Però tota vida, fins i tot la que no ha protagonitzat la història en primera línia, pot tenir un relat literari. El símbol de les seves és una casa, a Canet, que dona títol al llibre. La caseta modesta que s’han fet per passar-hi els estius i retirar-s’hi quan arribi la jubilació.
… el tenia des del principi, el títol, i prefigura l’organització del llibre. Després d’Un home que se’n va i El retorn dels Bassat, aquest es podria haver dit Els que es queden. La casa és metàfora de les arrels, de la persistència, una casa percebuda com la dels avis. Per algunes famílies seria la casa pairal, de fa segles… no és el cas. Però per a mi, ocupa tota la meva vida fins que desapareix.
És l’eix sobre el qual construeix el llibre, de fet.
Sí, aquest eix és l’espai, el lloc, la terra. I la terra com a atracció, el lloc del qual si te’n vas, penses que hi tornaràs. El filòsof Josep Maria Esquirol deia que tornar a casa és una expressió redundant perquè la casa és, precisament, el lloc on es torna. I l’espai és identitat. Som fills dels nostres pares, i som el lloc on hem nascut i on vivim.
Què representava per als avis aquesta casa de Canet, que ells mateixos s’havien fet?
L’encarnació d’un somni que han tingut tota la vida. Els avis eren de Macià, de la caseta i l’hortet. Havien viscut en pisos, en una Terrassa industrial, però en ells hi havia unes ganes de tornar a la terra, que es projecten a després de la jubilació i que van generar aquesta casa de planta baixa a Canet, el poble on havia viscut l’avi.
Qui eren l’Artur Lamolla i la Llúcia Vives, a part de ser els seus avis?
Gens que conflueix en aquesta Terrassa industrial. Uns venen de moltes voltes pel país, des d’un origen italià llunyà. Uns altres, dels pobles de l’entorn. La indústria és un embut que va recollint gent del voltant: de Vacarisses, d’Esparraguera. Han començat a treballar de joves, a les fàbriques. Per sociologia i per idees, pertanyen al que ara en diríem catalanisme popular, i que a ells els estranyaria que en diguéssim així. Es preguntarien si és que n’hi ha algun altre.
Entre menestrals i obrers, per dir-ho així?
Els del mig, més aviat tirant avall que amunt. Amb inquietuds culturals que els ha portat aquesta catalanitat: cantar en una coral, ballar en un esbart… Es coneixen en aquest ambient, segurament. El meu besavi era de Lerroux, però hi va trencar i va acabar a Solidaritat Catalana. Estèticament, diria que eren més modernistes que noucentistes. El meu avi era d’aquells que, si et toquen a la taula d’un casament diràs que has estat de sort perquè riuràs.
Però us amagava una part de la seva vida, més dolorosa…
A casa l’havíem vist sempre així, alegre. Però al llarg del llibre veig pel que ha passat, exili a l’acabar la Guerra Civil, camps de presoners… M’adono que la processó li anava per dintre. Aquella alegria pren un altre valor, i em sorprèn a mi mateix, fins i tot.
Callaven per no fer patir la gent del seu voltant? Era molt propi d’aquella generació.
La meva mare va morir sense saber que el seu pare havia anat al front. Li havien amagat, de petita, no ho tenia a la seva memòria. I per a la meva àvia, que el va sobreviure uns anys i amb qui havia pogut parlar més, l’exili del seu home era com una excursió a França que vés a saber què hi havia fet allà… Com que era seductor, vital i atractiu, semblava que totes li ponien. I quan no li ponien, no ho explicava. Quan vaig fer Un home que se’n va, era el meu pare que m’empenyia a continuar per explicar-li coses que ell no sabia. Vaig pensar que era una mena de patologia familiar, o de derrotat, però a l’anar parlant amb gent m’adono que és molt generalitzada, i que afecta no només els vençuts sinó els vencedors. I quan investigo els Bassat, passa el mateix amb els supervivents de l’Holocaust. Suposo que tots plegats no van voler deixar-nos en herència la ferida.
Hi ha un moment que els seus avis s’adonen que aquell paradís del catalanisme popular ja no tornarà? Ell ha estat a l’exili, ella a la presó, tots dos per les seves idees… i Franco es quedarà.
Sí, veuen que d’allò d’abans en quedarà ben poca cosa nova. La generació dels avis va ser esquinçada per la guerra, és la mateixa generació de Stefan Zweig. És a tot Europa. Amb la diferència, és clar, que Zweig decideix que se’n va, després de la tempesta. El meu model conceptual, en canvi, és El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani: s’ha destruït el jardí, i jo recordo aquell dia, en ploro la destrucció però continuo vivint. La generació dels meus pares no tenia el món d’abans, la dels meus avis sí.
La dels seus pares, més aviat se sent víctima de tot plegat, d’una infantesa que els va ser robada.
La meva mare ho va pensar molts anys. Que els avis havien patit per unes decisions que havien triat. Però ella, que havia patit per coses que havien triat… els seus pares. A ella no la deixaven entrar a jugar en segons quines cases perquè era filla d’una dona que era a la presó. Dit d’una manera: “Van pensar abans en les seves idees que en mi.” La vida és això. I hi ha una altra qüestió, a vegades implícita i a vegades explícita en el llibre: ara l’avi soc jo!
I des d’aquesta perspectiva, què pensa?
Tots veiem com un triomf i una cosa desitjada que els nostres fills i nets rebin de nosaltres una visió del món, uns valors, una continuïtat… però també volem que no els passi res. I si en un moment donat les dues coses entren en col·lisió, pateixes. En aquest sentit, el llibre no és de celebració d’aquesta continuïtat, sinó d’inquietuds sobre el passat, el present i el futur.
“Jo sempre he cregut que una de les fonts de la identitat és la cultura”
Quan va començar amb L’home que se’n va pensava que això acabaria en una trilogia, o és un projecte que ha anat madurant després?
No. Però quan publico Un home que se’n va ja sé que les faré totes tres. Jo volia escriure sobre el fet d’anar-se’n: el verb quedar no sortia. Era un tema biogràfic, ja ve del principi, de L’evangeli gris. Decideixo parlar del meu avi patern, i vaig a Castro, a Còrdova, amb el meu pare. I em trobo una persona que em diu que té un vincle profund amb Terrassa sense haver-hi estat mai, perquè hi havia d’anar però a última hora la seva mare el va fer baixar de l’autobús. Per tant, tota la vida ha tingut present que hi havia un altra vida possible a Terrassa que no ha viscut. I en aquell moment entenc que la decisió de no pujar a l’autobús és tan rellevant com la de marxar del meu avi. L’avi Artur –Arturo, li dèiem sempre– és a Tolosa després de la guerra i va escrivint cartes a la família: en un moment donat signa Arthur, en francès. I dius: aquest home ha decidit quedar-se! Però canvia de parer, se’n va a la frontera i es deixa detenir. Ha decidit tornar? Més aviat, quedar-se. Anar-se’n, quedar-se… o tant com això la terra, la sang, la identitat. I jo sempre he cregut que una de les fonts de la identitat és la cultura.
I aquí encaixa el llibre del mig de la trilogia. Entremig dels avis, la història de la família Bassat, els jueus sefardites expulsats que retornen al cap dels segles. Una altra identitat.
Per a mi era un tema eteri, abstracte. Se’m fa concret quan li estic explicant a Lluís Bassat que faig L’home que se’n va i ell em diu que els seus avis materns eren de Corfú. “Com l’Albert Cohen.” I em diu: “Sí, era el cosí germà de la mare.” I em vaig sentir de la mateixa família, perquè la meva identitat es va construir en part gràcies l’Albert Cohen. Era una cosa diferent de la terra i de la sang, la cultura. La distinció entre la identitat de sang i la identitat de tinta, que fa en Roger Bartra, el fill de l’Agustí Bartra. La primera no la pots triar, és irrenunciable. La segona la pots triar, la pots esborrar i acumular.
Tornem al llibre que tanca la trilogia. Anant més enrere, hi ha un origen de tot. Un viatge primigeni quan un seu avantpassat marxa del poble italià de Maratea, prop de Nàpols. A la família, sabien aquest origen?
Jo sabia que veníem d’Itàlia, els Lamolla. Més del sud que del nord, però no amb una referència concreta. Però m’anava molt bé que l’avi català vingués, en realitat, d’un italià. El cognom és una catalanització del Lammoglia original. Vincenzo Lammoglia era el besavi del meu avi. Un fil secundari, però no pas poc important del llibre, i que significa que aquest és un país fet de sedimentació.
Quan va a Maratea, a la regió de la Basilicata, el sorprèn. És un descobriment…
Sí, faig descobriments. I trobo una simpatia. Jo sempre m’havia pensat que era més del nord d’Itàlia, de la Toscana en amunt. Però ja a Nàpols, vaig veure que allò m’agradava. I a Maratea, vaig veure que aquell poble no era un forat, no era la imatge que tenia de Crist es va aturar a Eboli de Carlo Levi. Quan el meu avantpassat marxa de Maratea, Nàpols és la ciutat més gran d’Europa, amb una modernitat no més petita que la de Milà o la de Torí. Però com que la unificació d’Itàlia es fa des del nord, avorten la via a la modernitat que havien començat al sud. I simpatitzo amb el sud, i recelo més d’una unitat italiana que ja sempre m’havia semblat sospitosa. Miri, quan un llibre té més de sis-centes pàgines, té un tema principal, però molts subtemes, com aquest.
El seu avantpassat surt d’aquesta Itàlia que es prepara per a un segle XIX convuls, però arriba a Catalunya… en l’inici de les carlinades.
Són guerres que s’assemblen. Les carlinades van ser molt salvatges. Però la guerra de la unificació italiana és molt menys brillant del que hem imaginat.
Per cert, ha arribat a saber mai per què se’n va anar de Maratea en Vincenzo Lammoglia?
No. Saber-ho, no ho sabrem mai. Però el relat literari et permet suposar. El que vull dir amb tots aquests llibres és que les motivacions de marxar són complicades, no estrictament economicistes. En la decisió hi participen el somni, l’esperança… i per això és tan important el lloc on vas com el lloc d’on vens. Esperes que hi hagi quelcom. Potser Vincenzo Lammoglia i el seu germà marxen perquè la família no donava per mantenir tants fills, però també m’agrada pensar que és perquè respira l’aire del seu segle. De la inquietud romàntica avant la lettre.
No tenia cap referència d’ell. L’ha mitificat?
Explico com m’agradaria que fos, a partir d’uns pocs fets perquè, a més, mor jove. Ara li puc dir que el vull recuperar com a personatge literari… i regalar-li una vintena d’anys més. Però això ja seria ficció, en aquest llibre no ho podia fer.
Tot aquest llibre és travessat de referències literàries…
A l’època italiana, hi projecto La cartoixa de Parma o El Gattopardo, quan s’estableixen a Lleida, penso en La febre d’or i en els temps de Canet, la mitologia de l’indiano que ve d’Espriu i de Ruyra. Allà on no arriba l’arxiu, hi arriba la literatura.
I parlant de literatura, La casa dels avis què és? No és ficció, però té un aire inequívoc de novel·la…
No sé encara a quin prestatge s’ha de posar! No és un llibre d’assaig, no s’hi assembla de res. És un llibre de literatura, és un projecte narratiu sens dubte. I en aquest sentit s’assembla més a una novel·la que a una monografia sobre migracions o a la biografia de personatges. Per a mi és una característica més identificadora la manera d’explicar-ho que la circumstància que els fets siguin reals o no. Quan una pel·lícula s’acaba i surt el rètol que està basada en fets reals, ens importa gaire? Nosaltres ja l’hem vista, i ens haurà semblat bé si hi ha versemblança, sensació de veritat.
