Només una vegada s’ha interpretat a Catalunya l’obra integral per a piano de Frederic Mompou. Va ser a Barcelona, l’any 1988, poc després de la mort del compositor, en un cicle que després es va replicar a Madrid. I ara és Vic qui pren la iniciativa de tornar a portar a l’escenari un repertori cabdal per a la música contemporània catalana i universal, en una sèrie de quatre concerts que tindran lloc a L’Atlàntida durant aquest mes de gener. Aquest és l’eix del Projecte Mompou, un ambiciós programa d’activitats que vol reivindicar la seva figura.
El pianista vigatà Joan Ribé, professor de l’EMVic, és el pare intel·lectual d’aquest projecte. Mompou no va tenir cap vinculació especial amb Vic, però Ribé va creure que des d’aquí es pot encapçalar una iniciativa d’ambició nacional. “Hi ha una intenció de fer país, de mirar qui som i què ens defineix com a cultura.” Mompou no és tan present com caldria, encara, en les programacions. I com ho són els compositors propis en països amb una cultura d’autoestima. “Encara ens falta valorar aquí una música que cada cop té més reconeixement internacional.” Reconeixement que, segons Ribé, ha vingut sobretot dels mateixos músics més que de programadors i auditoris.
En coherència, també s’han escollit pianistes catalans per fer els concerts. “Una aposta valenta i necessària, perquè hauria estat més fàcil contractar algun pianista internacional de renom”, diu Ribé. El primer concert, el dia 19 de gener, serà a càrrec de Josep Colom, i el segon serà l’endemà, amb Adolf Pla. Els altres dos tindran lloc els dies 26 i 27, amb Alba Ventura i Emili Brugalla, respectivament. El programa es completa amb conferències de dos d’aquests pianistes (Brugalla i Pla), una classe magistral per a estudiants de piano amb Colom i una sessió per a professorat de piano amb el també pianista Jordi Masó. I tot plegat comença aquest mateix divendres a 2/4 de 7 de la tarda, a la sala Joan Anglada de L’Atlàntida, amb una audició comentada per a infants de 8 a 12 anys a càrrec del mateix Adolf Pla. “Per tant, no només són els concerts sinó tot un festival al voltant de Mompou”, diu Ribé. Cada pianista ha escrit, a més, sobre la seva vivència personal del compositor en una publicació del Projecte Mompou que està a punt de sortir a la llum. Totes les activitats tenen el suport de la Fundació Mompou.
Joan Ribé reconeix que la música de Mompou no es fonamenta en l’espectacularitat. No hi ha pirotècnia estilística, sinó “una mirada cap endins” que s’expressa en obres com la Música callada i que creu que connecta molt bé amb el moment actual. “Amb la necessitat de desacceleració que sentim ara, un refugi en aquest temps d’agitació.” Tot va néixer d’una conversa entre dos pianistes (ell mateix i Adolf Pla, que havia conegut Mompou personalment) en què van coincidir en la necessitat de “mirar cap als compositors de casa, més enllà d’Albéniz i Granados”. S’està treballant perquè, des de Vic, aquesta mirada que significa el Projecte Mompou es pugui escampar a més llocs de Catalunya.
El Projecte Mompou és, a més, l’acte inicial de la commemoració del 180è aniversari de l’Escola de Música i Conservatori de Vic (EMVic), que inclou diversos actes al llarg de tot l’any. A la fotografia, aquest dijous a L’Atlàntida, Ramon Ferrer, programador; Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida; el pianista Joan Ribé, i Dolça Albert, directora de l’EMVic. Al seu darrere, projectada, la imatge del Projecte Mompou.
És un compositor “arrelat i universal”, va dir el pianista Adolf Pla en la presentació a L’Atlàntida
del Projecte Mompou. Nascut a Barcelona l’any 1893, un concert de Gabriel Fauré a la sala Mozart li va despertar la vocació musical, sobretot compositora. Va trobar fins i tot un so propi, metàl·lic, que li recordava la foneria de campanes que havia tingut el seu avi. “Traspassa l’àmbit musical i assoleix una dimensió humanística”, diu Pla. Per això creu que es va avançar al seu temps, i que “és ara, al segle XXI, el gran moment de Mompou”. Obres com Impressions íntimes, Pessebres, Scènes d’Enfants o Cants màgics el faran conegut, sobretot a França, ara fa cent anys. Tindrà una crisi creativa i en ressorgirà airós, component entre 1951 i 1967 la seva gran obra mestra, la Música callada, inspirada per un vers del místic Sant Joan de la Creu.
