Ramon Vilaró és periodista i escriptor, va ocupar corresponsalies a Tòquio, Londres i Nova York. Ha publicat ‘Dòlars blancs’ el relat d’una nissaga de catalans entre Cuba i Miami.
La relació de Cuba i Catalunya, que se’n parla a la novel·la, dona per molt. De fet, no va existir, però potser hauria pogut existir?
És ficció, però en van existir com ells molts d’altres. La petjada catalana a Cuba que deixa Carles III que fa que els catalans puguin anar també a les possessions colonials espanyoles. Elegeixen bàsicament Cuba i també Amèrica Llatina, Argentina, Uruguai, Mèxic i quan arriben normalment acaben controlant el comerç, però també hi ha nissagues que fan fortuna en el món del sucre, de la banca, farmàcia, per tant, era relativament fàcil per escriure una ficció barrejada amb els fets històrics inventar aquesta nissaga.
Hi ha un personatge, en Josep, que posa els fonaments en aquesta novel·la. Té un peu a Cuba i als Estats Units.
Encara no estava clar que els Estats Units seria una primera potència, però sí que era evident que el moment amb què Cuba esdevé independent el 1898, el patriarca de la família decideix deixar un fill a Cuba i enviar un fill a Miami que era quan estava naixent la ciutat. Allò era aiguamolls amb cocodrils, serps i res més, però l’expansió des del nord cap al sud dels Estats Units feia, ja que es veiés Florida i Miami com un futur centre econòmic i comercial.
A la novel·la es veu aquesta progressió
A la novel·la els personatges viuen unes vides de negocis, de traïcions, ambicions, amors i desamors dintre una saga familiar, però és evident que tot això passa en un context a on van passant i discorrent coses a un moment històric. El que faig és encaixar el moment històric amb la saga familiar inventada. El fet de tenir la base periodística fa que siguem acurats a l’hora de parlar, però la novel·la et dona llibertat d’inventar una mica com vols el personatge, si el fas bo, si el fas dolent i les situacions iguals.
El personatge central, però seria en Greg, que passa la vida traumatitzat per haver vist com mataven el seu avi.
El net d’en Josep és el que encaixa amb calendari perquè la novel·la és un fresc del segle vint des de la descolonització de Cuba fins a finals del segle vint amb totes les trames d’evolució i de blanqueig de diners que arrenquen amb la llei seca on hi ha un gran control de contraban entre Cuba i Estats Units i també amb l’arribada de la màfia a Amèrica i tots aquests temes. Per tant, el net va creixent amb la història i mor amb la història.
I veu com la màfia mata el seu avi.
Tots tenim una novel·la, el que passa és que algú l’ha d’encaixar i d’explicar. A tots ens passen coses que a vegades diem que seria una novel·la. En aquest cas jo com a escriptor l’he portada a terme i he procurat que hi hagi acció, enganxi i mostrar un petit panorama de com ha anat evolucionant el blanqueig de diners al llarg del segle vint, per això el títol, però de manera que si ha implicat ja no només el que coneixem per les sèries de televisió o pel·lícules sinó els nous elements menys coneguts, però que fan que això funcioni i continuï funcionant i creixent.
Una de les claus és com a en Greg la màfia li ofereix entrar al tràfic de la droga. Això ja molts anys que va començar.
Ell té problemes econòmics derivats del canvi de règim amb la revolució cubana quan Fidel Castro arribava al poder. Això és un impacte per a la família i no és una oferta per entrar al blanqueig addicional del món de les drogues com d’una manera molt més sofisticada.
Fa pocs dies hi va haver la cimera de Joe Biden i Xi Jinping van parlar del fentanil, de la droga.
Efectivament.
Un dels moments més significatius és la revolució cubana.
Per la novel·la he viatjat diverses vegades a Cuba. La primera visita va ser als anys noranta després de les corresponsalies del país a Brussel·les, Washington i Tòquio i he anat veient l’evolució de la societat cubana. Realment és un país que m’encanta, la seva gent, la manera de ser, els paisatges, però a la vegada et dona sempre un sentiment agredolç en veure que tu allà com a estranger i en divises et pots permetre qualsevol luxe, però veus que el cubà ho està passant molt magre i cada cop més.
La revolució era una esperança per a molta gent. Però aquesta Cuba no li veiem sortida no?
Jo faria un parèntesi amb el qual és la novel·la, ara em poso com a periodista. Impacte veure com un país ric, relativament gran, poc poblat perquè són onze milions ha set incapaç de no donar un creixement econòmic perquè pugui haver-hi un cert benestar. Tot ho atribueixen al bloqueig dels Estats Units, és cert que és terrible perquè les diferents administracions no han perdonat mai que Cuba fos el seu balneari. Cal dir també que la Unió Europea i altres potències han donat ajuda a Cuba i han intentat que coses millorin, però no hi ha manera. Conec altres part del món com Xina o Vietnam que he visitat amb moments de règims comunistes, però quan ara hi torno continua havent-hi problemes, però el creixement econòmic és espectacular.
I sense haver deixat de manar uns partits comunistes.
Els partits polítics encara que es diguin comunistes, segueixen al poder; no obstant això, han sabut jugar aquesta dinàmica. No és que nosaltres siguem l’exemple per creure que aquí vivim en el paradís ni molt menys, però les diferències entre societats més o menys desenvolupades i Cuba que amb una revolució no hagi set incapaç de fer aquest tram. Espero pel bé de tots els cubans que algun dia les coses millorin.
I la novel·la acaba al sud-est asiàtic un lloc que tu coneixes molt bé perquè vas ser dels primers periodistes que va informar des d’allà.
Després dels Estats Units vaig anar a Tòquio i vaig viatjar moltíssim per la Xina. Aleshores allò era la segona dècada dels vuitanta noranta on encara eren societats molt precàries i avui quan tornes allà veus el creixement i és espectacular. Unes dinàmiques que et fan veure que com a europeus vivim amb una dolça decadència. Creiem encara que som el centre de l’univers, però el món està canviant molt de pressa i els centres de decisió no estan a Europa.
Amb unes dècades has vist un salt molt gran.
Espectacular.
Vas veure l’ascendència de Reagan als Estats Units. Després de veure allò t’imaginaves que encara podria haver-hi una volta més i podríem veure un personatge com un Trump?
No, dir que sí seria mentir d’una manera descarada. Allò ens semblava, ja que era portar les teories del lliure mercat a extrems. Als Estats Units hi he anat sovint, gairebé he fet totes les eleccions de presidents, l’última va ser Obama. Un moment d’esperança per a molta gent sobretot pels més desfavorits, que són les minories, però el canvi que es produeix després amb la pèrdua de les eleccions d’Hilary Clinton i l’arribada al poder de Donald Trump amb una dreta ultra desesperada era impensable. El més greu és que això s’està reproduint a Argentina, Holanda, Hongria, no sabem què ens ofereix el futur. Les democràcies no és un fet que estigui guanyat de per si, s’han de lluitar dia a dia cadascú amb el seu punt de responsabilitat si no les conseqüències poden ser terribles.
