És tanta la química entre els dos protagonistes absoluts de la pel·lícula que per aquesta part, Steve Coogan i Steve Coogan, dos dels màxims exponents britànics de l’humor (a Grècia menys) del moment, amb àpats i converses, fan mínimament digerible el film. Amb menys emoció, Michael Winterbottom manté la línia que va inicar amb The trip (2010), a Itàlia (2014) i a Espanya (2017) i que pot semblar un amigable comiat dels dos còmics dels escenaris.
De fet, en nombroses ocasions es caricaturitzen ells mateixos, també d’altres com Dustin Hoffman, com abans Caine. Aquest gran cameo, cine dintre de cine, de dos actors que gairebé s’interpreten a si mateixos, va augmentant de pes per alliberar-se al final, per sort. I això també salva el film i el diferencia d’altres pel·lícules més turístiques. Entre converses de melancolia es poden veure jardins de somni, paisatges idíl·lics, cuines de bogeria i plats de xef. Els dos actors seguint les passes d’Ulisses a l’Odissea cap a Troia a Ítaca, recorden que va trigar 10 anys a tornar. Ells només tenen 6 mesos per revisar la seva vida. Però tindran temps de parlar de comèdia, el greu moment, astronomia, biologia, mites, història, democràcia i sobretot de l’amistat i particularment la seva. Aprofitem els amics, que no sabem quan els tornarem a veure, i els que puguin viatjar que ho facin. En el viatge troben Claire Keelan, Rebecca Johnson, Kreem Alkabanni, Marta Barrio, Timohty Leach, Cordelia Bugeja, Justin Edwards i Hary Tayler.
