Ja fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat de provar per primera vegada unes ulleres reticulars. Aquestes ulleres no porten vidres graduats però permeten llegir o veure detalls que a una persona amb certes deficiències visuals li resultarien impossibles sense l’ajuda d’una lent correctora. Va ser francament sorprenent. Fent honor a la dita si no ho veus no ho creus, puc assegurar que jo ho vaig veure i ho vaig creure. D’alguna manera, aquelles ulleres opaques i farcides de petits forats a la superfície em van animar a indagar una mica més en tot allò que podia ajudar-me a reduir la meva hipermetropia.
El primer pas va consistir a anar a un taller intensiu de cap de setmana on vaig adquirir una nova perspectiva pel que fa a la manera de veure moltes coses. Amb poques paraules, tot i que no m’ho van dir de forma explícita, la principal conclusió que en vaig treure va ser que tot allò que no veiem a fora té relació amb el que no veiem dins nostre. No n’hi ha prou de fer els exercicis de mobilitat dels ulls fent recorreguts verticals, horitzontals i circulars. Tampoc és suficient practicar l’enfocament variable mirant objectes a diferents distàncies de forma repetitiva, ni els massatges a les zones que envolten els ulls. El més important de tots aquests exercicis i alguns d’altres és l’estat en què ens trobem quan els executem. Si som capaços de relaxar-nos i respirar de forma compassada ja tindrem la meitat de la feina avançada. Quan ens tapem els ulls amb els palmells de la mà durant deu minuts per donar un respir a la nostra vista també hem de saber buidar la nostra ment i relaxar-nos adequadament si volem tenir èxit en el nostre propòsit.
Recordo que el segon dia del taller iniciàtic vam sortir a passejar pel carrer sense les ulleres mirant tot el que ens envoltava sense forçar la mirada en cap moment. Simplement havíem d’acceptar el que vèiem encara que es mostrés desenfocat o borrós. Rebre un bany de llum natural, respirar de forma conscient i acceptar la falta de definició en tot el que vèiem va ser tota una experiència. Sense ser-ne massa conscients, durant tota aquella jornada vam substituir l’habitual llum blava de les nostres inseparables pantalles per la llum càlida del sol. I no només això, quan caminàvem vam aprendre a aixecar la mirada, deixar enrere la nostra dialèctica mental i ser una mica més conscients del nostre entorn i del moment present.
Han passat cinc anys i encara no m’he desprès de les ulleres. Això em recorda la importància de ser més constant amb els meus propòsits i menys rígid amb les situacions de canvi. És possible que tal com diu la dita els arbres no em deixin veure el bosc, però almenys ja he après que en el procés de veure-hi clar el primer pas és reconèixer la pròpia ceguesa.
