El títol d’aquest llibre, La pell de la frontera, porta molta veritat a sobre pel tema que tracta, que és el de la immigració. La pell, perquè tot i que no hi ha races diferents sí que la pell hi posa un punt distintiu, i llavors hi ha la frontera, que és social, cultural, religiosa, administrativa, lingüística… Així és com ho defineix el mateix autor d’aquest llibre, l’escriptor Francesc Serès.
Serès no és periodista de formació, però aquest llibre és com un documental amb diferents històries passat pel sedàs d’un literat. En concret, 14 històries recollides en diferents anys no correlatius des del 2003 fins al 2013. Totes passen en un espai que és el de la Franja, entre Catalunya i Aragó. Serès hi entrellaça històries d’un mateix poble. De persones que van i venen o ja es queden. El sorprenia que quan era petit en un poble no desapareixia mai ningú, en el sentit que la gent no se n’anava o no arribava. I en canvi, de jove, això ja no passava. Venia gent d’altres llocs que un dia ja no hi eren.
Hi tracta històries de persones d’altres països que han anat a parar a Saidí, Mequinensa… a les comarques del Baix Cinca i el Segrià. Per guanyar-se la vida, però també hi surt la gent de “tota la vida del poble” o els que van venir als anys 60 i com han canviat les coses.
“Per a tots el món és canviant i no saben si és el seu: ni els que hi han viscut sempre, ni els que han arribat”
No deixa de ser una història del costumisme. A partir dels 11 l’autor, que és de Saidí i ara viu a Olot, va començar a veure que arribava gent d’altres llocs i que al cap d’un temps marxava. I per a tots el món és canviant i no saben si és el seu, ni els que hi han viscut sempre, ni els que han arribat. Hi ha històries com cada persona amb qui parla. Una dona ucraïnesa que venia d’un camp com el coneixien fa 200 anys i que sempre li havien dit que l’Europa capitalista era perillosa, fins que a Ucraïna no hi havia res per poder avançar i va marxar. El seu objectiu: arreglar les dents a la seva filla.
O les històries de 12 homes de diferents països africans que malvivien en una nau-granja a mig construir l’any 2013. No havien treballat gaire, no tenien papers i si es trobaven malament els feia por anar a l’hospital. O la història d’un noi algerià que ja fa trenta anys que viu a Catalunya i que li demanava insistentment que expliqués la seva història i la d’altres nouvinguts.
És un llibre en què s’ha posat passió per la veritat però escrit des de la ficció. I que va ser premiat com a projecte i ben planificat pel traspassat editor Jaume Vallcorba, a qui Serès dóna tot el mèrit. Però les lletres les hi ha posat Serès, així que el mèrit en tot cas és de tots dos. Crec que és un llibre que aguanta bé en el temps, recuperable pels lectors en qualsevol moment i que ens farà veure com estem vivint moments canviants que potser només entendrem en uns anys, quan la història dels historiadors la posi al seu lloc.