La vella torna a sortir al balcó puntualment a les 20.45 per picar una cassola que a hores d’ara ja no pot servir ni per bullir-hi aigua. Pica amb ímpetu punyent durant divuit eterns minuts, sense perdre en cap moment el ritme ternari, com si un cony de metrònom li marqués el tempo. De les 20.45 fins a les 21.03. Avui fa tres mesos i dotze dies que la vella surt al balcó, 103 dies de front arrugat, ulls semiclucs i un timpà que destria quins sons fer vibrar. Els primers dies vaig sortir per comprovar a què es devia tanta activitat sonora en un bloc de pisos on cohabitem veïns de tarannà tranquil i reservat. En comprovar que només era la veïna de porta jubilada colpejant una cassola amb un cullerot d’acer inoxidable, vaig pensar que la dèria o la follia no li duraria gaire. Però d’això ja fa 103 dies. Desconec els seus motius, no sé si són els seus exercicis terapèutics d’abans d’anar a dormir o fa una crida a tots els gats del barri a posar-se en formació, però no m’importa gens ni mica. El problema és l’hora en què ho executa. De les 20.45 a les 21.03. Just l’hora del meu moment, del millor moment del dia: ‘El rosco de Pasapalabra’. I encara que hi poso tot el que puc de la meva part i la televisió al màxim volum, sempre se m’escapa alguna vocal o consonant, alguna definició es barreja amb el compàs percudit ternari de la vella i la descripció es torna indesxifrable, i mai, dic mai, soc capaç d’acabar el rosco.
Aquesta nit Pasapalabra està a punt de viure el seu clímax, l’Antonio Ruiz és a una paraula de guanyar el superbote. Estic assegut al sofà, davant la televisió, ungles clavades al reposabraços, ansiós per cridar a l’uníson amb l’Antonio totes les paraules de l’infactible rosco. L’última lletra! Con la J: Apellido del político considerado el último líder de la época socialista… CLONC, CLONC, CLONC; CLONC, CLONC, CLONC… No pot ser! La meva paciència gairebé infinita ateny la seva fi. Tanco el televisor eludint el desenllaç del programa i m’alço disposat fermament a reclamar silenci.
Surto al balcó amb actitud autoritària però l’aire fred em colpeja la cara i em tira una mica enrere. M’apropo al metacrilat que separa els dos balcons i trec el cap per fora intentant establir contacte visual amb la vella, però no veig res, tot està fosc. Només soroll. En la penombra una silueta pica amb ràbia, com si algú estigués traient la pols d’una estora amb un espolsador de vímet dur. Pica a ritme de vals. No li veig la cara, però sí que s’intueix una bata clara, un pentinat de rínxols i un braç que es mou amb fúria: CLONC, CLONC, CLONC! La veïna ha d’estar a punt d’acabar, així que m’espero per cortesia abans d’increpar-la, però no m’imaginava la traca final. La vella deixa de picar, agafa aire i, pel deliri d’un pati interior mut rodejat d’edificis amb poca ànima, etziba: Lladres, més que lladres. Fills de Satanàs! Les paraules es converteixen en baf i jo em quedo glaçat. Tanca amb força la porta del seu balcó, sense que jo hagi pogut articular cap paraula. Entro al meu pis esmaperdut, decideixo esperar fins l’endemà.
Tot i viure al seu costat, no en sé pràcticament res, d’ella. Només el seu nom: Mercè Rocafiguera, i que segueix un hàbit invariable: a les 11.30 va a buscar el pa. Surto del pis a les 11.25 i miro discretament la seva porta. Hi té un llaç groc penjat i una estora d’espart al terra. A la cantonada de l’estora hi ha escrit: Espanya es queda aquí. No m’hi havia fixat mai. A les 11.30 faig veure que fico la clau al pany del meu pis quan ella surt de casa:
–Ai… Bon dia, senyora Rocafiguera. Com anem avui?
–Anar tirant com podem. –Mentre em respon tanca la porta del pis de forma automàtica.
Va vestida amb una bata clara i porta un bastó que fa servir per recolzar-se. Va molt ben pentinada i té una mirada dolça i aigualida, que em recorda l’aigua d’un bassal just acabat de ploure.
–Miri, senyora Rocafiguera, li volia comentar una cosa…
–I tant, el que vulguis, nen. Que vols passar?
–No cal, és ràpid. Volia saber si això que fa de picar la cassola a la nit ho podria deixar de fer o, si de cas, fer-ho una mica més d’hora, és que…
En aquest precís instant deixo de parlar. La vella agafa amb força el seu bastó i els seus ulls més que aigua d’un bassal semblen brases d’una foguera. Faig una passa enrere. Aixeca el bastó a l’altura de la cintura i em diu, amb veu severa i volum creixent:
–T’has begut l’enteniment oi, nen? Porto 87 anys lluitant per aquest país. Ni Franco, ni Aznar, ni Llarena han aconseguit aturar-me. I ara tu vols que pari? La meva cassola picarà cada nit durant 17 minuts i 14 segons, fins a la nostra independència o la meva mort!
Faig una altra passa enrere. La veïna recupera el seu posat normal, recolza el bastó a terra i marxa sense tornar a girar-se.
M’ha quedat clar que el pla A (Avinença), no ha funcionat ni funcionarà en el futur, però no em penso donar per vençut, la meva missió és tan lícita com la seva. Investigo a internet i m’adono que la independència pot tardar segles a arribar i la mort de la vella, amb l’energia com m’ha dissuadit aquest matí, també; per tant, hauré de trobar la manera de fer-la desistir d’aquesta croada. Decideixo seguir un pla d’actuació que segueixi un rigorós ordre alfabètic:
Amb la B. Bretolada. Acció pròpia d’un brètol. Pagar 15 euros al nen que viu a sota perquè a les 20.45 piqui sense parar el timbre de la vella. Amb la C. Comunitat de veïns. Conjunt de persones que es reuneixen per retrobar la tranquil·litat de l’edifici. Amb la D. Denuncia. Notícia o avís que es fa a una autoritat sobre una acció que va en contra de la llei. Conté la E. Repressió. Procés pel qual es moderen o frenen els impulsos o sentiments considerats inconvenients, amb el suport directe de la policia.
Després de comprovar que els aspectes legals eren feixucs i no servien per dissuadir les cassolades, vaig canviar d’estratègia:
Amb la F. Fumarada. Massa de fum molt abundant. En excés pot ser molt irritant per als ulls i les fosses nasals. Amb la G. Gripau. Animal amfibi vertebrat, molt semblant a la granota però amb el cos més robust i gros. En poden aparèixer plagues eventuals en algun balcó. Amb la H. Heavy Metal. Modalitat de rock-and-roll, que es caracteritza pel so a gran volum i sovint distorsionat. Escoltat amb un altaveu al balcó pot dissipar qualsevol altre so. Conté la I. Article 155. Article que força els dissidents a complir amb les seves obligacions protegint així l’interès general. Una manera d’aplicar-lo és l’empresonament.
Però cap estratègia funciona i la vella segueix amb la seva comesa dia sí, dia també. Ha esquivat plagues, fumarades i avui mateix un serraller l’ha alliberat de l’opressió.
He perdut tota esperança, i el més fotut és que el pitjor no és el moment en si, sinó l’espera prèvia a l’acció. L’angoixa, que normalment m’acompanya tot el dia, de saber que puntualment a l’hora assenyalada, començarà a picar i s’haurà acabat el meu moment de calma mentre els cops de cassola ressonen per tot l’edifici com cops de mall contra una persiana metàl·lica. 20.44, 20.45… 20.52, 20.54… Com? Surto al balcó per veure què passa, i el pati interior està immers en un silenci meravellós. Respiro fondo i m’embriago de quietud. Torno a entrar a dintre i acabo de mirar i escoltar el final del rosco en calma, encertant gairebé totes les paraules, a punt d’endur-me el superbote d’avui. Victòria!
Durant els Pasapalabra subsegüents, escolto el rosco gaudint de cada vocal i consonant, seguint al peu de la lletra les definicions que el presentador recita com si no hi hagués demà. Però malgrat la calma externa que m’embolcalla, una veueta dintre meu no deixa que m’acabi de relaxar. No és tan forta com els cops de cassola, però és igual d’insistent. Han passat tres dies i la vella no ha sortit al balcó, ni ha anat a comprar el pa, els fullets publicitaris comencen a desbordar la seva bústia i una flaire sospitosa i poc habitual surt per les canonades del meu lavabo. Té les persianes del menjador abaixades i la de la cuina a mig tirar. No hi ha cap llum encès. Fins i tot vaig demanar unes pizzes al seu nom, però el repartidor va marxar malhumorat passats 7 minuts.
Em dic Daniel Puig Montilla i vaig deixar de créixer quan tenia 10 anys. En aquell moment era prou alt per l’edat que tenia, 1 metre 53 centímetres, però a partir d’aquesta edat ja no vaig créixer més. Potser han sigut les ànsies de voler créixer i no aconseguir-ho que m’han convertit en una persona conservadora i molt poc amant dels canvis. Faig el possible perquè tot es quedi igual, esforçant-me per mantenir el meu statu quo. Però en aquest cas l’he d’alterar si vull descobrir què li ha passat a la vella.
De moment no puc trucar a la policia. En l’hipotètic cas que hagi passat alguna desgràcia, podria estar relacionada amb alguna de les meves accions dissuasives, i, si és així, hauré de destruir les proves. L’única opció que em queda és entrar al seu pis.
Em vesteixo amb un xandall negre, em col·loco un frontal al cap, m’enfundo uns guants de làtex negres i passades les 23.30 salto al balcó de la vella com el més insensat practicant de balconing. No em costa gens forçar la finestra de la cuina, i el meu cos esquifit em serveix per lliscar entre el marc i la persiana. Peus a terra, obro el frontal a baixa potència, tanco amb cura la finestra i sense entretenir-me em dirigeixo al menjador. Senyora Rocafiguera? Demano a l’aire per si de cas. Però el pis es manté en un silenci dens, perfumat per un encens molt poc agradable.
Avanço amb cautela però amb certa pressa fins a arribar al que imagino que és, per efecte mirall amb el meu pis, la porta del lavabo. La fortor comença a ser inaguantable i quan obro la porta m’he de tapar la boca i el nas amb el xandall. Em costa respirar. La vella està estirada entre el vàter i la dutxa, panxa enlaire, amb la bata blava, la cara pàl·lida, un rostre seriós i molt ben pentinada. Té els ulls oberts, com si encara em pogués veure. Sembla ben bé una mort natural. Segurament relacionada amb l’enuig, el disgust, la ràbia o la impaciència, però no crec que això ho puguin arribar a descobrir mai. No veig proves que em delatin. Surto corrents, retenint l’aire, intentant no xocar contra res, vigilant de no deixar cap rastre. Entro al meu pis. El meu cor va a la velocitat de la fibra òptica, em suen les mans, el front i l’entrecuix. Em vaig a dutxar, però abans llenço tota la roba que portava, frontal inclòs, al contenidor del rebuig. Passo la nit sense dormir, la imatge de la senyora Rocafiguera no para de torturar-me. Però espero fins a les vuit del matí per fer l’inevitable: 112.
Quan treuen el cos jo m’ho miro des de l’espiell de la meva porta. La senyora Rocafiguera en etern repòs sota un plàstic negre. L’ambulància, la policia, els bombers, el tragí dura tot el matí. Algú toca el meu timbre i quedo paralitzat, aguanto la respiració, tanco els ulls. No tornen a trucar.
Són les 20.40 i el rosco és l’únic que pot apaivagar la meva ment. Però avui les paraules no m’ajuden i les definicions fan aflorar encara més el meu sentiment de culpa: Amb la C: Que és causa d’una acció. Amb la D: Que no rep l’ajuda o protecció que necessita. No han arribat ni a la lletra F quan tanco el televisor. Agafo amb decisió una cassola de la cuina i un cullerot d’acer inoxidable i surto al balcó; pico a ritme ternari mentre escolto de fons algun veí que es queixa reclamant silenci, però segueixo picant durant 17 minuts i 14 segons. Fins a la nostra independència o la meva mort.
Relat finalista del concurs de narrativa d’EL 9 NOU.
