Existeix l’estranya creença que els dissabtes i diumenges són dies maleïts a les televisions convencionals. La inversió que es fa per la lluita d’audiències de les jornades entre setmana s’oblida en arribar al cap de setmana, quan les rampoines audiovisuals i els telefilms alemanys o nord-americans de tercera prenen el protagonisme per recordar-nos que qualsevol temps televisiu passat era infinitament millor. Recordo que els dissabtes a la tarda l’únic canal que podíem veure a Ripoll fins entrada la dècada dels vuitanta emetia clàssics de l’oest, dels germans Marx o fins i tot de Jerry Lewis. Ara, però, m’imagino que els programadors interpreten que la competència de les plataformes, el futbol, i l’oferta d’oci extratelevisiva –o fins i tot la merda infecta que ells mateixos emeten– converteixen en perifèrics els dos últims dies de la setmana.
Algunes pel·lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics o bé els deconstrueixen en una avorrida successió d’ombres, estaques, grans d’all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in, 2008), de Tomas Alfredson, és una excel·lent producció, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l’amistat o l’assetjament, des del glacial punt de vista de la societat sueca contemporània. Dos preadolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d’evitar-ho. Paral·lelament, comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L’ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l’espectador de forma tan captivadora com el Fargo dels germans Coen. El públic es veu seduït amb detalls d’infantesa com els que proporcionen el cub de Rubik o el llenguatge Morse. Tot plegat conforma un conte fantàstic, rocós, sense fissures. Bé, una fissura sí que hi trobem, precisament als baixos de la noia vampira que no arribem a saber si és o no una fèmina, una vampiressa o potser fins i tot un noi amb un passat traumàtic.
Déjame entrar és una gran pel·lícula, on els vampirs no fan nosa ni provoquen vergonya aliena. De fet, Matt Reeves en va fer una interessant versió nord-americana, tot just dos anys després. És d’aquelles que et deixen empremta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d’acció, que arriben a cotes genials amb els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suïcidi del mentor de la vampiressa. Cine d’aquell que difícilment ens passaran mai en horari de màxima audiència a les televisions convencionals, i menys encara en cap de setmana. Ara que, ni la maleïda falta que ens fa.
