Ferran Oriols després d’anunciar la pausa del grup català Nyandú comença la seva carrera en solitari amb el disc ‘Plata’, un disc de dotze cançons.
Per què el teu nou disc es titula ‘Plata’? Tu ets de Cal Plata
Clavat. En ser un disc tan casolà, gravat a casa en una habitació tot i que no era a Cal Plata on ho vaig gravar. Com que feia aquest exercici de sincerar-me, de posar-me davant d’un mirall, vaig posar un nom que tingués molt a veure en mi i és ‘Plata’ el nom de casa meu.
La teva família sou els de Cal Plata no?
Sí, som els de Cal Plata, de fet el poble n’hi ha quatre de Plata perquè hi ha la nova i la vella. Som els Plata del Carrer Nou.
La portada també l’has fet tu?
Sí, la portada havia de ser d’un músic que m’agrada molt que es diu Dan-Rider que també pinta, li vaig escriure i li vaig dir si podia fer servir el seu dibuix i em va dir que sí, però a l’hora de la veritat em va obligar a posar el seu nom i el títol de la pintura i vaig pensar que seria molt estrany que hi hagués dos noms de persones i dos títols. En aquell moment em vaig estirar a terra i vaig començar a dibuixar. No soc un gran dibuixant, però tenia la idea més o menys clara vaig fer-lo i després amb el meu germà que és dissenyador em va ajudar.
En els concerts no estaràs sol no?
No. Vindrà l’Àlex Pujols, baixista de Txarango que també participa en alguna peça del disc. També l’Edu Vergés també hi ha l’Alfred Tapscott, que és un músic de Centelles. Serem aquests quatre i defensarem el disc tal com és. Tots els detalls que jo no puc fer els portem en directe amb ells, també hi ha la versió de cançons que faig jo sol.
Repescaràs algun èxit de Nyandú?
No, en algun moment ho he fet, però de moment els concerts els tinc plantejats amb cançons només de Ferran Orriols.
I versions?
Tampoc, però no ho sé. Depèn de com ho vegi. De vegades en els moments que estic sol si em ve de gust ho faig.
Tens concerts planejats?
Sí, el 3 de juny estaré a Oristà a un festival que es diu ‘Concert a la lluna’ en una ermita molt maca i al llarg de l’estiu anirem explicant tot el que surti.
I ho faràs en format amb solitari i acompanyat no?
Sí, sincerament no hi ha molta cosa tancada ara mateix. La majoria són concerts sols, però ara que hem estat assajant, tinc ganes que hi hagi més concerts en banda. Hi ha alguna cosa però més cap a setembre.
Un dels primers bolos que vas fer en solitari va ser a Barcelona.
Sí, va ser molt bonic perquè de fet els hi va interessar el que els hi feia, em van dir de tocar i va ser així. Va ser molt bonic perquè la sala estava plena, a més es van assegurar que la gent vingués abans, es van assegurar que el teloner no toqués sol, la gent tenia ganes de festa, però estava molt atenta. Va ser un concert curt però molt bonic.
Per què la carrera en solitari?
Sempre ha estat un tema de confiança, de mostrar què feia sol, de com sonava i també d’aventurar-me a gravar el disc. És una cosa que sempre havia volgut fer des de fa molts anys, però no tenia prou confiança i no era el moment. Entre que Nyandú vam fer la parada, jo tenia moltes cançons acumulades i que vaig trobar gent que em va ajudar a confiar més en mi i vaig començar a posar-me de mica en mica. Llavors em vaig tancar i vaig fer el disc.
Al videoclip de ‘Soc’ si veu una casa. És Can Plata?
No, però està just al davant.
Es veu com vas muntant el teu estudi no?
Tal qual. Vaig trobar aquest espai en uns veïns i hi vaig poder muntar l’estudi i vaig aprofitar que gravàvem aquest videoclip per mostrar una mica com era el meu dia a dia en aquell moment i vaig aprofitar, primer per posar-me les piles perquè tenia l’espai llogat i per fer el videoclip.
I treballaves tu sol no?
Sí. El que m’agrada de fer-m’ho sol és que tens la idea molt clara i llavors és molt fàcil portar-ho a terme. També és una manera de veure les teves limitacions, he tocat molts instruments i no és que sigui un expert tocant el teclat o segons que, però l’exercici és molt divertit i és un aprenentatge bestial. Fins i tot més enllà d’una cosa musical també d’un mateix, tant escrivint com tocant. Sempre m’han agradat molt els artistes que fan discs en solitari i se’ls graven tot ells. Tenia ganes de fer-ho i de provar-ho.
La segona cançó és ‘El llamp’ que és una cançó inspirada en una lectura de ‘Canto jo i la muntanya balla’ d’Irene Solà.
Em va agradar la novel·la, és a dir, no és el meu llibre de capçalera, però em va agradar. Simplement, hi ha un moment que el protagonista diu que s’hauria de fer una cançó del que està passant. I aquest repte em va agradar, perquè deia com havia de ser la cançó, sobre què s’hauria de parlar. En aquell moment vaig tenir ganes de fer-ho. Segurament hi ha molts més llibres que m’han inspirat, però tan clarament com aquest que et convida a fer una cançó, no n’havia trobat cap.
La tercera cançó ‘Propietat’ seria més aviat una cançó protesta. La propietat no és sang de la teva devoció.
Sí, a veure tots tenim coses i segurament hi hauria algun punt de contradicció, però en el moment en què em va enganxar aquesta cançó necessitava desfogar-me en aquest sentit i fer valdre la llibertat de les coses.
Et costa menys dir les coses en cançons que no pas cantant?
Sí, hi ha la part aquesta que darrere una cançó ets més valent, però també m’embolico molt. Em costa expressar-me parlant i cantant m’ajuda a sintetitzar. Per això aquest disc també m’ha anat molt bé, perquè a l’hora d’escriure soc més espontani i descobreixo coses de mi que estan més amagades, però quan les escolto sé que estan parlant de mi, i és molt divertit.
En el videoclip de la cançó d’Alendo’ veiem tots els instruments que sonen al disc.
Sí, de fet vam patir perquè estaven l’un a sobre l’altre. Tots els instruments apareixen al disc però a la cançó no. Sí que són tots els instruments que he anat tocant i encara en falta algun. El vídeo està fet en una sola tirada i evidenciant que és un playback. El conductor és el meu germà i és un homenatge a què fèiem de petits que era agafar el tractor de l’avi i fer una mica de tram.
La següent cançó és una de bressol, ets pare oi?
Sí, és una nana i va sortir abans de conèixer-lo, és una cançó molt curta, molt delicada. Poc més a dir.
La cançó de ‘Puto Sol’ recorda a Nyandú, n’hi ha algun altre que creguis que també li passa això?
No, perquè ja tenia molta clar que les cançons anaven per a mi i per aquest disc, però sí que per exemple en la cançó d’Aleando’ també m’han dit que tenia un punt Nyandú, suposo que en ser més animades hi ha alguna cosa que t’hi porta. Jo també l’hi veig en aquesta cançó.
‘Retrovisor’ és una altra cançó de les curtes.
Sí, aquesta va ser molt divertida. En aquesta cançó vaig posar el micròfon al capdamunt de tot de l’habitació tan amunt com vaig poder, tenia la frase de la cançó, però no estava acabada, i vaig decidir tocar-la i gravar-la, i així es va quedar.
‘Dies bons’ és una altra cançó que es podria tocar amb banda.
És una de les primeres que vaig fer. Aquesta cançó em porta a un moment molt especial que és el que explico, però em porta també molta calma. Amb banda l’hem simplificat una mica més i tot, l’hem fet més delicada del que és.
‘Sant Pere’ és el patró de la Torre d’Oristà?
No [riu], ‘Sant Pere’ és el nom del pis on vaig gravar el disc i el nom també d’una cançó.
L’onzè tema del disc és ‘Deixeu-me fer la meva’ és una declaració d’intencions no?
Sí, és la més vella de totes les que he fet pel disc. La vaig fer el 2015 i parla sobre buidar-se i ser molt sincer en un moment d’estar una mica capbaix però de tirar endavant.
‘Jugarem’ és com s’acaba el disc.
La premissa del disc era jugar sense límits, però disposat a fer coses que a mi m’agradaria fer en un disc. Sobretot en el procés quan estàs gravant i tens les facilitats que hi ha avui en dia ha sortit el disc com el que he fet. He intentat no fer trampes, però sí que et permet gravar moltes coses una sobre l’altre, per a mi això ha estat jugar.
El disc hi és en format CD i vinil?
Hem fet una tirada molt curta, és la filosofia que té la discografia, fer tirades curtes per anar sobre segur. Tots sabem que no es venen discos i estem molt contens, en vam fer cent i ja els vam vendre i ara n’hem fet cinquanta més. De vinils en portem uns cinquanta. Molt content, a més a mi m’agrada molt el format físic, que això implica que l’escoltis amb més atenció, que miris més l’estètica, la portada.
L’any passat amb Nyandú vau publicar una cançó, com ho hem d’interpretar això?
S’ha d’interpretar com el que és, nosaltres mai hem dit que plegàvem simplement que aturàvem una mica el ritme i amb aquest temps que no hem fet concerts hem fet dues cançons. Teníem ganes de fer-ho ens vam trobar, hi havia la idea, la vam desenvolupar una mica i també teníem ganes de col·laborar amb algú, la Joana Serrat. És el que és.
La conclusió és que podria aparèixer algun altre bolo puntual?
És a dir, en tot cas que s’hagués d’anunciar alguna cosa sempre ho farem els tres, ara no vull parlar per ningú. Simplement, les coses estan així, cadascú amb les seves històries, també amb ganes de reposar una mica, però si hi ha ganes de fer-ho, no tenim problema en fer-nos una trucada i quedar. Però això podria ser d’aquí a dos anys o demà mateix. Ja es veurà.
Aquest no serà pas l’últim disc que publiques no?
Jo ja estic gravant coses i m’ha agradat molt aquesta experiència de fer-m’ho. Passo moltes hores a l’estudi i he trobat un lloc on passar-m’ho molt bé i ho continuaré fent. El que no sé si ho faré amb la intenció de fer molts concerts o no. Ara tinc ganes de continuar creant i ja està.
