Ada fa dos o tres anys parlàvem de 360 grams, un muntatge que vas fer precisament d’un sotrac, d’un càncer de pit que vas tenir.
Sí, sí totalment.
Ara tornes per parlar de ‘La memòria del gel’, i també és un muntatge que veia arran d’un sotrac. Vas patir un infart, aquesta vegada.
Sí, també vaig tenir un sotrac. Ja havíem començat a fer La memòria del gel, havíem començat a fer els primers assaigs, i després vaig tenir aquest sotrac, un infart, i per sort tot va anar bé i estic aquí. I vam aprofitar aquest infart per parlar del batec del nostre cor i també del batec del cor de la Terra, del Planeta. I de poder trenar aquestes dues, aquests dos batecs, que si no els cuidem poden petar.
Afortunadament et veiem bé.
Estic bé, estic bé.
De l’infart, recuperada al 100%.
Estic molt bé, recuperada del tot i endavant.
Esperem que si hi ha de venir un nou muntatge no sigui arran de cap altre sotrac.
No, ara ja n’hi ha prou.
Abans de l’infart, La Memòria del gel ja s’estava confeccionant.
Sí, La memòria del gel va sorgir d’aquesta preocupació de voler parlar de tota l’emergència climàtica. D’aquest moment que vivim tots i que no sabem què hem de fer. I ara què fem? És una de les preguntes que està dins de La memòria del gel. Si amb 360 grams començàvem dient què ens passa, aquí preguntem: i ara què fem. Què fem amb tot això que ja sabem, a més a més.
De gel cada cop menys, perquè el que abunda ara és el desgel.
Exactament. Aquest gel, que és aquesta metàfora que es va fonent, durant tota l’obra, perquè com has dit estem en aquest moment de desgel, però és aquesta metàfora per parlar de la força que també té la Terra i de la força que podem tenir nosaltres per transformar moltes coses.
Com ja passava a 360 grams, de nou tu sola a dalt de l’escenari. Això ho vas tenir clar des de bon principi?
Sí, des de bon principi volia repetir aquesta experiència d’estar sola a dalt de l’escenari, i estic molt ben acompanyada per un gran equip, però sí que estic sola en escena un altre cop.
Sola, però hem vist elements de terra, gairebé sembla que hi tinguis un hort allà muntat.
Sí, si hi ha terra, hi ha gel, hi ha uns troncs és molt orgànic, és un trosset de Terra ficada a dins l’espai escènic. Estic molt ben acompanyada per aquests animalons de la Terra.
Com va anar l’estrena que es va fer a Girona?
Això es va estrenar justa ara fa un any, al Temporada Alta, a la sala Planeta i va anar molt bé. Després d’aquesta estrena vam fer dues setmanes a l’Espai Brossa, a Barcelona, i després vam parar l’obra un temps i ara l’hem tornada a agafar. I molt contenta de poder fer l’obra aquí a Vic, perquè Vic és casa. I sempre hi ha aquells nervis de casa…
Sí, es nota això?
Sí, sí, sí. Hi ha aquella cosa d’estar a casa, et ve a veure la gent més propera, i això doncs t’agrada moltíssim i també et donen aquelles pessigolles a l’estómac que són diferents d’un altre lloc.
Ha canviat el muntatge des que es va estrenar a Girona amb el que es podrà veure aquest cap de setmana a Vic? O pràcticament és igual?
No, no, el muntatge és el mateix. El que sí que ha passat és que amb aquest temps, i anar fent l’obra, doncs com un bon vi, es va assentant, va reposant, i sí que ara, quan la tornes a fer, és com si l’obra se’m rebel·lés. És com si digués, ah, ara, ara t’estic entenent. És com que aquest any ella sola ha anat fent feina a dintre meu i ara, jo crec que la puc interpretar des d’un lloc molt més tranquil que quan l’estrenes, que ho tens tot aquí, tot aquí, i l’has de treure. Ara ja està fet i la pots gaudir més.
És una obra que et deixa amb aquell regust, aquelles preguntes que dèiem al principi. I potser no sé si anem del tot bé. Una de les reflexions és que convides a la gent a canviar les coses, perquè si no anem pel pedregar.
És una obra, com tu dius, que fa moltes preguntes. Moltíssimes preguntes, com, “on són els límits?” Penso que parlar de límits ara mateix és una cosa molt necessària.
Necessària, però sembla que cada cop en posem menys de límits.
Sembla que cada cop en posem menys, precisament, per això és tan necessari parlar-ne. I quins són els límits, no? Però és una obra que no et dona la resposta de quins són aquests límits.
Això els teus muntatges ho fan, eh? Tu deixes moltes coses penjades i tothom que interpreti el que vulgui i que es faci o es trobi les seves respostes. Tu deixes anar.
Sí, a mi m’agrada molt anar obrint finestres. I que cadascú vegi el tros de paisatge que pugui veure, i potser un altre dia en veu un altre tros, perquè jo crec que la pregunta és una cosa que et queda a dins i que et fa fer un viatge, en voler trobar una resposta, que potser no hi és. Aleshores sí que la memòria del gel pregunta això, quins són els límits, i ara què fem? És una pregunta també molt important, de què estem fent, què fem en aquest moment, quan moltes coses ja les sabem, i també és una obra que et convida i que et diu que s’ha vist el cor i que és molt bonic.
I ara què hem de fer Ada?
Doncs jo no ho sé, què hem de fer. Perquè si ho sabés, ja no ho preguntaria, ja ho diria què hem de fer. Però crec que és important que ens ho preguntem i moltes vegades…
I sobretot això, no? La reflexió, potser amb què acabarà el públic que vegi l’obra, és que hem de connectar el batec nostre amb el batec de la Terra.
Aquest és per mi el punt clau, que tu surtis amb aquesta cosa de poder connectar amb la Terra. Que a vegades ens anem allunyant com si fóssim un ésser diferent, quan som univers, quan som Terra. Aleshores, per mi el més important és que tinguem això molt clar, perquè si tenim això clar, ens cuidarem a nosaltres d’una manera i també cuidarem el planeta de la mateixa manera, perquè sabrem que som el mateix.
Tu Ada vius al Lluçanès, connectada, entre cometes, a la natura, però la majoria de la població a casa nostra, no cal anar gaire lluny, no ho fa, això de viure gaire connectats a la natura. Pràcticament, no saben ni el temps que passem, ni on passa la lluna, ni què es cou més enllà de l’asfalt i el ciment, i aquesta és segurament una de les grans mancances que pateix la societat actual, que viu desconnectada, precisament, del batec de la Terra i de la natura.
Jo penso que sí, que és una cosa que ens passa molt, que ens aillem d’allò més essencial, d’allò més bàsic i d’allò més senzill, i anem buscant i ens omplim de complicacions i d’obligacions. I crec que les experiències, aquests sotracs de salut que he tingut, sí que m’han portat a fer aquesta connexió amb la Terra, amb la natura, des d’un altre lloc. I puc dir que gràcies a aquesta connexió puc gaudir la vida, podent estar aquí molt més present.
Vaja, que es viu millor estant connectat, perquè tu ja ho has experimentat i ens ho pots demostrar.
Completament, completament. L’altre és això, desconnectat, ja ho diu la mateixa paraula.
Però clar, el món sembla que vagi cap a un altre cantó en general. Trump tornarà a ser president dels Estats Units, amb una tropa d’amics negacionistes del canvi climàtic, per exemple, canvi climàtic que ens porta a viure desgràcies, com la que ha viscut el País Valencià recentment. Fa quatre dies estàvem amb sequera seriosa, al Lluçanès, no teníeu ni una gota d’aigua, perquè la bassa d’Olost estava més eixuta que les fonts de Montjuïc. I encara hi ha gent que ho nega.
Exacte. Aquesta gent que ho nega, que l’obra en parla d’això, i hi ha una escena com de paròdia d’aquests negacionistes, justament per fer-t’ho plantejar, i per dir que no podem seguir negant el que és evident, i sobretot és que ja no és una qüestió de negar-ho o d’afirmar-ho, és una qüestió de connectar, i de connectar amb la nostra essència, d’ésser viu i de la Terra, que és un altre ésser viu. O sigui, és que, quan saps que ets el mateix, no pots fer coses d’esquena a l’altre. I aquí està la clau per a mi.
La gent que ve a veure l’obra surt convençuda que ha d’enfortir aquesta connexió entre cor i Terra? Sí?
Jo crec que sí. A mi m’agradaria molt que passés això. Si més no, que surt amb aquestes preguntes i amb aquesta cosa d’haver olorat a la Terra. I això penso que és important.
No sé si quan vas estar a Barcelona, a l’Espai Brossa, amb un públic, suposem, més urbà, notaves una resposta diferent del públic de quan, per exemple, es va estrenar a Girona, que entre cometes serien més rurals. És una simplificació una mica banal, però es nota o no, això?
No ho he notat massa. La veritat és que no. Potser sí que hi ha una sèrie de coses que surten a l’obra, referents, que la gent més de poble, diguem, els tenim més a prop, i que la gent de ciutat segurament els hi ha quedat més lluny, això sí, que de seguida noto que poden empatitzar més. És una obra, La memòria del gel, que va molt també als meus ancestres, a les meves arrels. Jo vinc de família pagesa i la connexió amb els animals i amb la terra l’hem tingut sempre. No el pagès d’ara, sinó el pagès d’abans.
Sí, el d’abans, el que tenia una mica de tot, quatre gallines, quatre porcs…
Exactament. No de com una explotació agrària, sinó aquest pagès que tenia com aquesta vida autosuficient i que anava fent des de les conserves, ara s’ha de cultivar això, ara guardem les llavors d’allò… Doncs tot això ho explico una mica en La memòria del gel, per anar a recuperar aquesta saviesa ancestral en aquest moment que tot és produir barat, tirar i llençar, i crec que això és el que hem de tornar a valorar.
Doncs preservem la memòria no només dels gels, sinó també dels nostres avantpassats, i fem-ho, per exemple, a través d’una obra que… Ada que qui vulgui veure ho podrà fer aquest divendres a l’Atlàntida de Vic, però més endavant suposo que també hi haurà noves dates. Com tenim l’agenda? Com està la previsió?
En puc avançar alguna. El 24 de gener seré a Girona. Encara no s’ha fet ben públic, però sí que aquesta data seré en terres gironines. I esperem que a partir d’aquí també aquesta obra la pugueu veure a molts llocs de Catalunya i d’arreu.
Home, 360 grams va voltar per tota la Península, va ser un èxit. Bé, encara ho és, perquè crec que encara està vigent.
L’estic fent, encara. Sí, mira, el 28 de novembre encara la faig a Barcelona. És una obra que va voltar per tota la península, per Llatinoamèrica, l’he fet més de 70 vegades. Realment, sí, tant de bo que La memòria del gel tingui aquest recorregut.
I escolta, segur que ja te’n balla alguna pel cap? Per tornar-ne a fer una altra?
Tinc alguna idea…
Tu sola i acabar i tancar una espècie de trilogía que sempre costuma ser un format que al món del teatre funciona bastant.
Funciona, tinc alguna idea molt llunyana encara. No… encara no li sé posar gaire bé forma, però ara estic molt concentrada en què la memòria del gel tingui el seu recorregut i em poder dedicar-me…
La memòria del gel l’has escrit tu, tu la protagonitzes, vaja sola a l’escenari, però, clar, hi ha una bona colla de gent que t’hi han auxiliat.
M’ha ajudat a fer l’assessoria en la dramatúrgia l’Anna Maria Ricart, una gran, gran dramaturga, que m’ha ajudat amb la seva mirada que jo em pogués distanciar una mica, perquè, si no, tu, amb la teva pròpia història i tot, és una mica massa, i ella amb el seu saber fer i el seu art i ofici ho ha acabat de cosir meravellosament bé, i ha dit això fora i això sí que es queda.
Clar, perquè dirigir-se a un mateix, que una mica ja ho fas, també.
Faig una mica, però aquí he de dir que he comptat amb una direcció excel·lent del Pep Pla. Del director i actor Pep Pla.
Una mirada externa sempre va bé.
Sí, molt necessària, que va recollir el projecte… i jo crec que l’ha portat cap a molt bona direcció. I després també he tingut amb l’espai escènic i amb el vídeo, que és un element molt important de l’obra, la Paula Bosch, que ja venim treballant juntes un temps, ja va fer també l’obra passada, 360 grams. I després he tingut amb el disseny de llums la Natàlia Ramos, perquè els llums també els hem treballat molt bé, perquè vagin creant totes les diferents atmosferes de dia, de nit, de tota l’atmosfera.
Hi ha silencis, hi ha poesia, hi ha moments màgics…
Hi ha text, hi ha moviment, una mica el meu segell. Aquest text, aquest moviment, la imatge, els objectes que es converteixen en una altra cosa, amb l’espai sonor, també aquí és molt important, perquè gairebé és un altre intèrpret de l’obra. I l’ha fet el Joan Gorro, que ja havia fet també “Canto jo i la muntanya balla”, i aquí realment m’acompanya molt i molt bé. I amb tot aquest equip, d’ajudant de direcció vaig tenir la Elaine Grayling, de vestuari a la Berta Riera, bé i tot de gent que s’ha anat sumant, que si ara els diguéssim tots seria llarg, però realment hi ha hagut un gran equip professional i humà per acompanyar-me a fer tot aquest procés de creació també en uns moments. Pensa que jo quan la vaig estrenar l’any passat, havia passat mig any del meu infart.
Era molt recent…
Ara que ja fa un any i mig estic molt bé. Però sí que m’han hagut d’acompanyar a aquest nivell i he tingut un gran equip que ha estat al meu costat i ara sí que puc dir que ja estic al 100%.
