Alfred Tapscott és un compositor i productor musical. Pel·lícules i sèries que tots coneixem porten el segell d’Alfred Tapscott, que des de Catalunya treballa per a tot el món.
És veritat que els compositors podeu tenir la sensació que dintre dels crèdits d’una pel·lícula és amb el que la gent es fixa menys?
Moltes vegades aquesta és la nostra feina, que la gent marxi del cinema pensant si hi havia música en la pel·lícula. I és que potser ha fet la funció que havia de fer aquella música, en algun moment havia d’ajudar que un trosset passés més ràpidament, per ajudar a l’actor… La nostra feina ja és invisible a més a més, en una pel·lícula hi ha tres nivells, els diàlegs, els efectes i la música en si, i moltes vegades la música és estar darrere de tot i no passa res. Una de les coses que més m’agrada d’aquesta feina és saber estar darrere i trobar el teu lloc perquè la pel·lícula és un art molt bonic col·lectiu. Tot és pel bé de la pel·lícula no pel bé de la meva música i has d’aprendre a tenir poc ego com a músic i pensar amb la pel·lícula.
Però sí que ens n’adonem quan un director decideix no posar banda sonora en alguna escena. La necessitem quan veiem sèries o pel·lícules.
Clar vulguis o no, el cinema és un art que ja té moltes dècades i això porta a que tinguem ja uns codis molt ficats al cap. Per això hi ha moments que no ens entra al cap que no hi hagi música i evidentment és una cosa molt falsa en una pel·lícula que intenta explicar una cosa que sembla de veritat perquè a la nostra vida no hi ha música. En canvi, estem acostumats a veure una pel·lícula amb música i la necessitem en alguns moments. Per això, a vegades utilitzem el no posar música perquè a l’espectador li cridi l’atenció, li diem que s’ha d’estar a l’alerta. Això et fa estar molt més receptiu, de vegades amb la música ho acaramel·lem tot una mica, ens passa tot més bé i no ens fixem tant en les coses. Recordo que un company meu va dir una vegada que si una pel·lícula és perfecte, en el sentit que el guió, els actors, el muntatge i tot és impecable pot no necessitar música perquè pot ser que et passi tota la pel·lícula bé sense música, però clar és molt difícil i espero que no passi mai.
Què et porta a la composició de bandes sonores?
Jo penso que ja des que tinc 18 o 20 anys que ja estava treballant i fent coses. M’atreia molt la imatge en moviment, és a dir les pel·lícules, cinema, anuncis… M’agrada molt veure coses visuals i m’agrada veure el producte complet. Ho veia com una manera de poder aportar el que jo sabia fer que era música, amb un art col·lectiu i m’atreia molt la capacitat d’haver de saber fer moltes coses diferents. És a dir, és una feina que a vegades saber fer música és l’última cosa que necessito saber, perquè he de saber adaptar el muntatge, llegir el guió, veure la pel·lícula, interpretar… hi ha tot un conjunt de coses que he de saber fer, ser molt camaleònic perquè faig pel·lícules amb músiques molt diferents, potser he de fer un tema de jazz, una banda sonora amb orquestra, música electrònica amb un beat a darrere. Aquest saber una mica de tot i o gaire de res a mi sempre m’ha agradat. Moltes vegades he de fer veure que sé fer moltes coses, aquest tastet ja m’agrada.
I t’agrada ser multiinstrumentista?
Això sempre m’ha sigut natural. Una de les coses que amb els anys he intentat és tenir el meu segell propi. Per a mi el meu segell és el meu rerefons que he tingut com a músic, que no he tingut una formació gaire acadèmica. De petit vaig ser molt autodidacta. Jo vaig començar a tocar per un aniversari perquè em van regalar un piano petit i vaig començar a aprendre. Vaig aprendre a fer música gràcies a escoltar música. Tot això ha fet que hagi tingut un rerefons curiós, una barreja de moltes influències diferents, després sí que he estudiat i he fet els superiors de tocar i de composició, però per a i sempre en el fons el que jo soc és el que era aquell nen de dotze anys que escoltava música.
D’aquí segurament ve aquesta amplitud de mires musicals que comentàvem no?
Al final he acabat pensant que això és el que jo soc com a músic. Tenia aquestes inquietuds des de petit, tocava el teclat i més tard la guitarra. Mai he tocat massa bé res, però ho he trastejat una miqueta tot. La nostra llengua és de les poques en què tocar un instrument no es diu ‘play’ que vol dir jugar, i per això per a mi sempre havia sigut jugar una mica. He intentat amb els anys anant recuperant tot això o adaptar-ho a la meva manera de treballar. Tinc moltes tecnologies, moltes pantalles, molts ordinadors, molt del que he de tenir per fer la meva feina de forma eficient, però sempre intento recuperar allò d’agafar un ukelele i tocar-lo mal tocat i és quan tindràs la cosa aquella humana d’algú tocant alguna cosa i intento que hi hagi aquesta cosa humana del fet que soc jo. Quan una sèrie o una pel·lícula diu música d’Alfred Tapscott intento que artísticament hi hagi alguna cosa que soc jo. Tot i que em sé adaptar el que em demanen sempre intento que tingui aquest component com personal, una guitarra quasi desafinada, busco el punt d’imperfecció que la fa humana.
Es pot treballar igual a Catalunya que els Estats Units?
Sí i no. Jo vaig marxar allà en un moment que aquí no tenia les moltes perspectives clares i vaig voler provar-ho. Tinc sort que el meu pare és americà, i per això tinc doble nacionalitat de manera que per a mi anar allà era fàcil en el sentit que no necessitava el visat. No coneixia a ningú, vaig trucar a totes les portes que vaig poder i vaig tenir la immensa sort que en una entrevista per treballar amb ‘Remote Control’ em van agafar per a fer aquesta feina. Vaig començar i vaig aprendre moltes coses. Però va ser també molt obridor de ment en el sentit de dir, he estat molt bé, però també vaig tenir la sensació d’impostor que t’inculquen una mica, de pensar que no ets prou bo per ser allà, no obstant això, al final estaves allà, treballaves moltes hores i feies la feina. Al final vam acabar ‘Minions’ un projecte molt bonic on vam gravar amb una orquestra increïble, el procés va ser tot increïble, tanmateix, jo necessitava tornar a casa, ja que no volia viure en aquella ciutat per a tota la vida. Si hagués estat cinc anys amb aquesta situació, potser hauria anat pujant una mica, potser hauria pogut fer un altre projecte i potser estaria fent projecte grans americans, però no era el lloc on jo volia viure i no sabia si podria aguantar físicament aquest estrès i aquesta pressió. Treballar en projectes no té per què voler dir sacrificar tota la teva salut i tota la teva vida i allà era una mica així en aquell estudi. Era un ambient que no m’acabava d’agradar, però hi estic molt agraït perquè evidentment els projectes que han vingut darrere molts són gràcies haver estat allà. Jo vaig tornar i la veritat és que quan vaig arribar tenia una mica de vertigen de dir a veure què passa.
Tenim prou gruix perquè puguis venir dels Estats Units i dir que treballaràs aquí?
Avui en dia hi ha internet. Per l’únic lloc que costa molt treballar és a Los Angeles perquè tenen una cultura molt tancada que et fan estar allà, però és molt difícil treballar en projectes grans si no estàs allà. He fet alguna música de la sèrie ‘Outlander’ des d’aquí i altres coses he fet des d’aquí, però els hi costa, tu com a compositor principal si no estàs allà, no et faran compondre una pel·lícula, però amb coses europees tenim fibra òptica, estem el 2023 i ens veiem tots per una pantalla. Jo faig projectes per a tot arreu, de fet un parell de directors de Los Angeles em van venir a veure a l’estudi per venir un dia per repassar la seva pel·lícula amb un dia anar i tornar. Al final si vols et mous i no hi ha cap problema, indústria n’hi ha. Ara hi ha moltes plataformes i s’ha de produir contingut. El que volem intentar és que no fem coses com xurros sinó coses ben fetes i que totes tinguin alguna cosa artística, no és només donar contingut a la gent perquè es pugui empassar pel·lícules. Fer pel·lícules i sèries que ens hi sentim a gust i que creiem que és un producte ben fet.
