Hi va haver una època en què anar de vacances era la culminació de tot un any. Arribava l’inici d’agost amb l’esperança de pujar a un Renault 12 de color taronja amb una ratlla negra a la part inferior dels laterals, on inevitablement m’acabaria marejant –la simple olor que desprenien les tapisseries ja eren motiu d’arcades només d’asseure’m al seient del darrere– però que em portaria fins a l’Hotel Ancora prop de la platja de La Fosca. A casa hi llogàvem un apartament on cada any hi venia part de la família. Hi compartíem uns dies, i en lloc de la fauna ripollesa habitual ens estiràvem a la platja al costat d’italians o belgues, esmorzàvem, dinàvem o sopàvem a taules properes amb francesos o espanyols, i anàvem a buscar el diari al mateix quiosc on ho feien anglesos o suïssos. Encara ara esnifo el paper de diaris per retrobar-hi l’olor de la premsa d’inicis dels 80. Fins i tot recordo un cotxe de Libèria, perquè tenia una matrícula de molt poques xifres que em cridava l’atenció. I pobre de mi, ni tan sols sabia que Libèria era un estat africà, i menys encara la relació que podia tenir-hi el conductor del vehicle. Però m’agradava que any rere any continués apareixent al nostre imaginari estiuenc.
El febrer de 2018 van aparèixer els primers Millors Moments de la Nostra Vida, on vaig triar Bud Spencer i Terence Hill i la seva icònica Quien tiene un amigo tiene un tesoro, per inaugurar la secció. Era una pel·lícula que feia estiu, i que he vist un pilot de vegades perquè té l’habilitat de posar en comú les hòsties com a pans que repartien els protagonistes, amb unes imatges caribenyes, i un argument que s’aproxima a l’absurd sense deixar d’alimentar una comèdia d’aventures on tots plegats ens agradaria ser secundaris o fins i tot figurants.
A Les vacances de Mr Hulot (Jacques Tati, 1953), el director exerceix com a protagonista, en un paper que posteriorment va manllevar Rowan Atkinson per posar-se en la pell de Mr Bean. L’individu gamarús que es passa l’estona fent el Simon de l’Oncle, i que combina bondat amb una certa malastrugança, va fer fortuna en una cinta que respira estiueig. De fet, va ser l’inici d’un seguit de pel·lícules on Hulot n’és el personatge principal i que va aconseguir reconeixements del cine europeu, i fins i tot nominacions als Oscar. Els arquetips que Tati va recollir-hi se situen a la costa Atlàntica francesa, a Saint -Naizare, però són extrapolables a infinitat de destins del litoral europeu.
Aquells que vam viure els millors dies dels nostres estius a La Fosca, compartim vivències amb les vacances d’Hulot, i sabem que d’una forma o altra encara en som figurants o secundaris. I la nostàlgia, la malparida nostàlgia, em fa revisar periòdicament una producció on els personatges són pràcticament muts, i on la música d’Alain Romans posa brisa, marees, i fins i tot ganes de tornar a néixer i ser petit de nou, per posar-me en la pell dels personatges comuns d’aquest paradís del setè art en blanc i negre.
