Des dels inicis de la programació neurolingüística cap a 1975 als Estats Units, la disciplina s’ha anat coneixent, aprenent i practicant en gairebé tots els racons del nostre planeta. Sembla que el marc de treball que proposa la PNL encaixa amb filosofies de diferents cultures, algunes d’elles fins i tot molt antigues i provinents de llocs molt llunyans entre si.
En un afany per anar comprenent el pensament humà, la gestió de les emocions i sentiments, l’observació d’estratègies vitals, les diferents creences i valors que aporten major benestar als éssers humans, últimament he estat revisant com s’expliquen les bases de la PNL en una escola xinesa en la qual s’imparteix formació i entrenament en PNL.
El primer que em va cridar l’atenció és que de cadascuna de les pressuposicions bàsiques sobre les quals reposa la PNL, entre elles que el “mapa no és el territori”, a la Xina s’expliquen amb molts més matisos i exemples que en els manuals i llibres que conec del que podríem anomenar “cultura occidental”.
Les bases de la PNL es basen en el fet que l’experiència humana és subjectiva, per cert, una cosa que els antropòlegs ja coneixen molt bé per les seves anàlisis comparatives de diferents cultures. La forma d’explicar aquesta pressuposició bàsica, a la Xina s’aborda des d’una filosofia molt elaborada durant segles.
Per descriure la subjectivitat de l’experiència humana, en la cultura xinesa existeixen expressions populars com “kanshanbushishan”, traduït com “la muntanya que veus no és la muntanya”. Podríem explicar-ho com “el que veus no és la realitat”, és només la teva “idea de la realitat”. Dins d’aquest mateix context s’aborda de forma més general que “dues persones no poden ser iguals” ja que les seves creences, valors i el que denominen “sistemes de normes” són diferents, donat que les seves experiències vitals són diferents.
A més, no només accepten com un fet fonamental que dues persones no podem ser mai iguals sinó que en lloc de veure en això una dificultat hi veuen un valor, el de que les diferències entre les persones construeixen un món més variat i curiós. El fet que les perspectives entre persones siguin diferents és una forma d’enriquir la comprensió del món que ens envolta.
Des d’aquesta perspectiva consideren que, tot i que dues persones no puguin veure el món de la mateixa manera, sí que poden escoltar-se, respectar les diferents mirades i construir bones relacions. Donar espai que una altra persona expressi les seves creences, valors i “sistemes de normes” permet generar una comunicació eficient i respectuosa. Quan respectem la forma de veure el món d’una altra persona, estem facilitant que una altra persona també escolti, comprengui i respecti la nostra manera de percebre el món.
El fet que dues persones tinguin formes diferents de veure el món no només és normal, sinó que fins i tot no podria ser d’una altra manera. Aquest matís és molt interessant perquè ve a dir que tot i que dues persones s’esforcin a veure el món de la mateixa manera no poden aconseguir-ho totalment.
És molt interessant perquè això vol dir que “jo no puc convèncer una altra persona de les meves creences”, només puc compartir-les amb ella i que sigui l’altra persona que s’acosti a la meva manera de comprendre el món des de la seva pròpia experiència. I això es la base d’una comunicació eficaç.
