Jordi Font Alonso és creador escènic, actor i manipulador. Aquest divendres a dos quarts de nou es representa la seva última obra, Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren, una aventura a través dels records d’infantesa i de l’imaginari de quan ell era petit.
Ets de Taradell, però on està la teva base d’operacions?
Quan m’ho demanen jo dic que soc de Taradell, això és el primer. Però ara com que estic sempre de gira, estic entre Barcelona, Ribes i Taradell. Per tant, sempre dic que la C-17 és el meu passadís de casa. A poc a poc, sense perill i anar fent.
Aquest divendres portaràs a la sala La Canal de Tona Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren. Com definiries el muntatge?
És un projecte on volíem fer servir dos llenguatges, el teatre d’objectes, el live cinema i la narració oral. Jo volia parlar sobre els éssers fantàstics, perquè em va caure a les mans un llibre que tracta sobre els éssers fantàstics de la cultura catalana. És un llibre immens, hi ha molts éssers que no coneixia. Vaig quedar fascinat amb aquest llibre i fa molts anys vaig dir que algun dia faria alguna cosa. Va arribar la pandèmia i com que tenia molt temps vaig pensar que era hora de treure això del calaix i vaig començar a idear aquest espectacle. Juntament amb la Nina Solà, que ella també és directora d’escena i de documental de cinema, em va proposar de barrejar aquests éssers fantàstics amb la meva vida d’infantesa perquè jo li explicava molt sovint les meves històries a casa els meus avis paterns, a Calldetenes. Allà hi vaig passar moltes tardes a l’estiu i tenia moltes històries. Em va agradar la idea de barrejar ficció i realitat i tenia ganes d’entrar en aquesta escletxa de la realitat i la fantasia que quan som nens és molt oberta.
I quan et fas gran tendeixes a idealitzar aquests records.
Els records en realitat els esculls. Hi ha coses que oblides, moltes coses.
Tot el muntatge s’ha fet especial per a l’obra no?
Total, té tot de mecanismes i és molt plaent de veure. Totes les sorpreses que hi ha dintre la casa i tot…
És per tots els públics no?
Sí, és per a tots els públics. Nosaltres diem que és a partir de deu anys. No és un espectacle familiar perquè al final volem parlar del tema de la pèrdua. De la pèrdua d’una persona estimada, d’una casa familiar, d’innocència. Una mica les coses que et van passant quan et vas fent gran i el que la vida et va proposant que visquis.
I tot això passa amb tu sol dalt a l’escenari. És difícil?
Al final és com un monòleg, però hi ha tots els objectes, tota la manipulació que faig, la Nina se’n cuida de les coses que es projecten.
També hi ha una música molt ben cuidada.
Sí, d’en Gerard Valverde que va fer la banda sonora de l’espectacle i és increïble perquè entres a dins la història gràcies a la música.
Aquesta obra ja l’has representat més d’un cop. Hi ha hagut algun canvi?
Totes les obres no es mantenen. Per a mi una obra sempre està en constant vida i sempre està canviant. Els professionals sempre diem que l’obra no està acabada fins al desè bolo, jo dic però fins al vintè bolo. Aquest serà la funció quaranta-dos. Vam fer una gira per a tot Espanya, Vigo, Madrid, Gijón…
Acostumes a fer la versió en català i castellà oi?
Sempre, tenim la versió catalana i castellana.
Quants projectes pots dur ara mateix a dalt de l’escenari?
Ara mateix estic en gira amb cinc espectacles diferents. De vegades ja no sé on visc.
Tenies o tens la sensació que algú més enllà de les persones et mira? Sigui els arbres, o el que sigui…
Jo començo l’espectacle dient que passen coses que no sabem per què passen. Moltes vegades passen coses que ens desperten algunes emocions que no ens ho diem per vergonya.
També t’agrada mostrar les teves arrels.
Correcte, jo crec que les nostres arrels les hem de tenir molt conscients i com a creadors molt sovint anem a buscar aquestes arrels per crear aquestes peces. Crec que ara és un moment que hi anem encara més perquè veiem un futur molt fluid. És un futur que no el veiem, se’ns escapa de les mans. És tan ràpid tot que no hi ha res que es quedi, en canvi, les arrels és una cosa molt més sòlida on ens podem agafar i treballar-hi mentre que el futur és molt aire, no el sabem treballar. Primer anem a les arrels per després poder treballar el futur. Una de les peces que ara estic treballant, és encarada amb el futur, a veure si ara el puc buscar.
Per exemple, en l’espectacle ‘Iaia’ no deixa de ser un homenatge a la teva àvia.
Sí, a totes les iaies en general. Vaig treballar molt amb les meves iaies, que tinc la sort que encara les tinc. En aquest espectacle també hi treballa la Nina i ella no té aquesta sort i a partir d’aquest desig vam crear aquest espectacle.
Quan vas acabar l’espectacle ‘ELLS I JO’?
Va ser un espectacle que el vam crear juntament amb ‘Iaia’. El mateix any que estàvem creant ‘Iaia’. Nosaltres funcionem molt amb residències artístiques, ens n’anem un temps determinat dues o tres setmanes, treballem i ho deixem un temps reposar. Ho vam crear juntament amb ‘Iaia’ i vam tardar un any. Hi ha certes connexions en les dues obres, amb llenguatge i història.
Fas vacances aquests dies de Setmana Santa?
No faré funcions, però sí que estaré fent assajos.
Ets gaire d’anar a concerts?
Sí, m’agrada
Quin és l’últim?
El que em passa és que quan hi ha concerts jo estic desmuntant. Ara no me’n recordo.
Ara has impulsat un nou projecte a Ribes de Freser que es diu ‘La cremallera’. Què és?
És un espai de creació i residències artístiques que hem obert amb la Nina. És un edifici que té quatre plantes, on la planta de dalt de tot l’hem adequat com un espai d’assaig i de creació, les dues del mig són allotjaments perquè vinguin els artistes i a baix de tot hi ha un cafè teatre, un espai de trobada del poble.
Allà hi faràs les residències artístiques?
Seguríssim, perquè el projecte neix una mica d’aquí, de trobar una mica l’espai propi i compartir-ho.
Acaba d’arrencar ara això?
Va arrencar el mes passat, vam tenir una noia i la setmana que ve tenim a l’Eva Ortega, actriu i poeta de Campdevànol. Vindrà a fer la presentació del poemari allà. Ens diem ‘La cremallera’ perquè el cremallera passa per allà i per feminitzar el nom.
Què tens ara entre mans?
Ara per Setmana Santa estaré codirigint en Carlos Gallardo, que és una peça de teatre i objectes, però que treballa amb cera d’abella i l’estrena a Lleida al maig. Ara estem començant a idear el nou projecte de ‘Mambo Project’ que es dirà ‘Jovent’, volem treballar amb la generació jove i el futur.
Quan ho podrem veure?
Això ho estrenarem el 2025.
