El 8 de febrer torna a Barcelona, dins de la programació del Festival Mil·lenni, The Divine Comedy. El grup del menut irlandès Neil Hannon (líder absolut de la banda i únic membre fix) va aconseguir treure el cap entre el tsunami del britpop de mitjans dels 90 amb la seva proposta de pop melòdic i orquestrat que poc tenia a veure amb el revival musical i estètic dels grups més populars d’aquells temps. The Divine Comedy també miraven enrere, però mentre que la majoria de grups es fixaven en els Beatles o en els Kinks, ells tenien una paleta d’influències que incloïa Scott Walker, Noël Coward, Kraftwerk, The Left Banke o Michael Nyman.
The Divine Comedy van publicar un primer disc l’any 90 –Fanfare for the Comic Muse– però va ser amb els dos discos següents, publicats en poc temps de diferència, –Liberation (1993) i Promenade (1994)– que Hannon va trobar el seu lloc entre els millors compositors pop del seu temps. Cançons com “Your Daddy’s Car”, “Tonight We Fly” o “When the Lights Go Out All Over Europe” encara formen part del seu repertori habitual en directe. Els discos Casanova (1996), A Short Album About Love (1997) i Fin de Siècle (1998) van representar l’etapa més ambiciosa del grup i la que els va reportar més notorietat.
Van haver de passar tres anys perquè aparegués al mercat un nou disc de The Divine Comedy. El seu títol, Regeneration (2001), ja donava a entendre un canvi en les formes. Era un treball més auster i amb una instrumentació més pròpia del rock independent de l’època i sense la grandesa de discos anteriors, però amb l’habilitat compositiva de Hannon intacta. Tot i que l’experiment de Regeneration va funcionar tant en termes de crítica com de públic, el següent disc, Absent Friends (2004), va recuperar el pop de cambra elegant de treballs anteriors. El DVD en directe Live at the Palladium (2004) donava testimoni de la gira de presentació del disc.
The Divine Comedy ha continuat traient discos des de llavors, i si bé popularment no han tingut la repercussió que havien tingut els seus àlbums dels noranta, Victory for the Comic Muse (2006) i Bang Goes the Knighthood (2010) són addicions dignes a la carrera del grup. Per a la gira de presentació d’aquest últim, segurament en part per les restriccions per la crisi econòmica, Hannon va reduir al màxim el format, i afrontava els escenaris ell sol cantant i tocant el piano i la guitarra. Per si calia, aquests concerts amb el mínim acompanyament possible eren una altra prova de la grandesa d’un dels millors cançoners de les últimes dècades.
El concert que el grup farà al Palau de la Música forma part de la gira de presentació del seu últim disc, el notable Foreverland (2016). Aquest cop, però, Hannon sembla que no ve sol. L’acompanya, se suposa, la banda amb la qual ja va actuar a l’última edició del festival Vida de Vilanova i la Geltrú. L’escenari i les circumstàncies el converteixen, a priori, en un dels grans concerts d’aquest començament d’any.
