• Compartir

Una mirada crítica des de l’art al món de les càrnies

31 d'octubre de 2024

Creació artística que neix de l’observació de la realitat que ens envolta. Francesc Ruiz (Barcelona, 1971) va decidir fa uns anys instal·lar-se a Ripoll, i això el va portar a fer amb regularitat el trajecte en cotxe per la C-17. Al voltant d’Osona, li va cridar l’atenció el tràfec relacionat amb la indústria càrnia i tot el paisatge que aquesta ha anat creant al seu entorn. I d’aquí va néixer la idea de traslladar tot això a una sala d’exposicions. El resultat és “Tres mesos, tres setmanes, tres dies”, que durant exactament aquest temps (del 28 de setembre passat al proper 21 de gener) es pot visitar a l’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies.

L’espurna de la idea inicial es va traduir, primer, en una recerca. Ruiz va trepitjar polígons, es va mirar granges, es va informar sobre empreses i va mirar qui hi treballa. “M’agrada visitar els polígons, tenen un cert grau d’opacitat, però si t’hi acostes t’expliquen molt del territori.” Va veure des de fora els escorxadors i sales de desfer, i realitats que no s’imaginava, des de la genètica porcina fins a una empresa que recicla residus de pa i pastisseria per fer-ne pinso. Volta per l’illa càrnia i capta la mà d’obra “migrant i racialitzada”, el treballador que fa una feina mínima i molt repetida per la qual no li cal ser especialista. I les conseqüències que es deriven de tot plegat en forma d’aqüífers contaminats, per exemple. “Tot això travessat de qüestions morals i ètiques, com la de quina relació mantenim amb els animals com a espècie que ens n’alimentem… són treballadors ells?” Al darrere hi ha les teories de l’escriptora nord-americana Carol J. Adams sobre el feminisme i els drets dels animals. Ruiz recorda que una gran part de productes alimentaris són “producte de la gestació”, com els ous o la llet. I el mateix títol de l’exposició remet al període de temps en què se sol xifrar la gestació d’una truja.

L’espectador no veu porcs sinó personatges de còmic, ‘shmoos’

Com trasllada després tota aquesta allau d’informació i teoria a la pràctica artística? La sala gran de l’ACVic mostra un gran fris distribuït en diverses escenes, que van des de la base de les parets fins a mitja alçada. Es fa fixar en el color del terra de la sala: uns rajols marronosos amb vetes blanques. Ruiz hi va veure una semblança: “Podria ser el color d’un bull blanc: el territori format de carn, i els paisatges són d’aquesta carn”. Puja per les parets i fa de fons dels seus dibuixos. “La meva pràctica és el còmic”, i és amb aquesta estètica amb la que ha estat treballant.

El que veurà el visitant de l’exposició, però, no seran porcs. Hi ha en el paisatge granges, fàbriques ben reconeixibles, camps regats de purins, camions de transport d’animals… però cap animal com a tal. “El porc és pornogràfic, té massa connotacions negatives.” Els personatges de l’exposició són els shmoo, unes criatures creades a mitjans dels anys 50 pel dibuixant nord-americà Al Capp Li’l Abner. Unes criatures que tenien la particularitat de ser una font d’aliment: “Donen als humans llet, ous… proteïna en abundància, i ells mateixos se sacrifiquen com a acte d’amor perquè els cuinis amb tots els gustos possibles”. Unes criatures generoses amb els humans. Ajuntant elements, el resultat és “l’shmoo en els paisatges de la Plana de Vic, formant part de la logística alimentària”. Són els animals que es crien i que van als escorxadors, són els camioners que els porten i són els treballadors… “tot és shmoo”. I serveixen a l’artista per al seu propòsit que és el de “generar imaginaris nous, que trenquen esquemes i que et fan pensar una mica més enllà”.

  • Compartir