Helena Cánovas forma part de les generacions que van tenir com a lectura d’ESO la novel·la Laura a la ciutat dels sants. Al cap de més de deu anys, recordava que “no va ser una experiència especialment de plaer, sinó més aviat gris”. Quan L’Atlàntida va encarregar una obra a la jove compositora tonenca, va pensar a tornar-hi. Primer, perquè intenta en la seva obra parlar de personatges femenins. I segon, per les ganes “de tornar a llegir-la, de donar-li una nova oportunitat, de crear un espai diferent per a ella”.
D’aquí ha sortit Laura, l’obra que aquest divendres estrenarà a la sala gran de L’Atlàntida. Una composició de poc més d’una hora de durada en què el text de Miquel Llor conviurà amb els de creació pròpia i una música en què també conviuran diverses sonoritats i referències d’èpoques. L’obra es divideix en quatre parts, a partir d’elements que l’autora considera significatius dins de la novel·la i que “avui són actuals”. Primer la casa, la Laura que ve de Barcelona i vol tenir una llar. Després el piano, l’espai on la Laura podria tenir tranquil·litat i veu pròpia, i que els altres consideren soroll (“ni tan sols això li permeten”). En tercer lloc aquest ell que poden ser els dos homes que marquen la seva vida a Comarquinal –en Tomàs i en Pere– sense que trobi felicitat en cap. “La idea falsa de la mitja taronja, que sense aquest ell no som res”. I finalment, la ciutat “com si fos un personatge antagonista que l’observa i la critica”. Però és un escenari, “i ens la podem fer nostra”.
Helena Cánovas combina amb total llibertat sonoritats acústiques i electròniques, clàssiques i contemporànies. Guitarra i baix acústics o elèctrics piano i teclats… i també introdueix en l’obra cançons de les quals fa la seva pròpia lectura. A l’escena inicial, per exemple, s’hi podrà reconèixer la Cançó de comiat d’Eduard Toldrà, però més endavant Perra de Rigoberta Bandini. I també un conegut lied de Schubert, i un tema de Núria Graham. “El llenguatge de la cantant serà més clàssic, però la mescla instrumental meva s’acosta més a allò experimental.” Mons diferents que conviuen i que “poden conviure bé”. Tradició i contemporaneïtat. Trencar esquemes de sacralització. I acabar potser fent un collage que en la descripció pot semblar que vol integrar molts elements “però que per a mi té tot el sentit del món”, diu Cánovas. Fins ara, era en el seu cap. Dissabte, a les orelles de tothom.
