Cowards es representa aquest febrer a L’Atlàntida de Vic. Es tracta d’un duet de dansa sobre els mandats de la masculinitat. Hi participen Yeinner Chicas i l’esquirolenc Àngel Duran, que va rebre el Premi Butaca a la millor interpretació masculina de dansa per aquesta peça. La història d’amor de Duran amb aquest vessant artístic va començar en veure’n un espectacle de l’excompanya del seu germà. “Allà em va picar la curiositat i vaig voler provar-ho.” Va apuntar-se a classes una vegada per setmana. “Va ser intuïtiu i sense cap pretensió, i ràpidament vaig veure que volia tirar per aquí”, recorda. Quan va acabar la carrera d’Art i Disseny a Barcelona, va fer les proves per entrar a una escola internacional de Salzburg i el van agafar. Un cop graduat, va començar a treballar arreu d’Europa. Just després, però, va esclatar la pandèmia. “Volia tenir en un futur el meu propi projecte, però no va ser fins llavors perquè totes les produccions que estava realitzant amb diferents companyies es van cancel·lar.” Duran ja tenia una peça, un solo, que va agradar al públic i va continuar el seu camí en el món de l’espectacle. La covid també va precipitar que l’artista creés la seva pròpia companyia, anomenada Àngel Duran Performing Arts: “Va ser el revulsiu, perquè es va ajuntar el fet que vaig perdre tota la feina que tenia a fora i que en aquell moment tenia tres projectes en gira”. Aquesta nova faceta, que ell l’anomena ser empresari cultural, no és gens fàcil de portar a terme. Per altra banda, considera també que el fet d’haver aconseguit estudiar a l’estranger li ha obert portes. “Moltes vegades, pensem que una cosa que ve de fora és millor”, apunta. Duran va rebre el primer premi en un festival de Stuttgart, a Alemanya, guardó que el va impulsar en la seva carrera nacional. “Tornar a casa amb un premi sota el braç ajuda que hi hagi més interès i es vulgui contractar la peça.”
Preguntat per quina actuació l’ha marcat més a la seva carrera, en destaca dues d’especials per a ell. Inicialment, la primera que va realitzar a Catalunya, The beauty of it, actuant al Festival Sismògraf. “Era en plena pandèmia, i no tenia gaires pretensions. Em va sorprendre molt que agradés tant.” També recorda quan va estrenar la guardonada Cowards: “Quan una peça és nova, no l’has poguda ensenyar i no tens la seguretat que funcionarà. Em va al·lucinar molt que el públic estava entusiasmat després de veure-la”. Duran rememora que “van ser dues actuacions que em van agradar perquè les vaig viure sense pressió, i vaig fluir en el viatge”.
Moltes vegades, el món de la dansa està relacionat per la gent com un gènere practicat bàsicament per dones. Duran explica que, en el seu cas, tenia més prejudicis abans de practicar-la. “Desconeixia la dansa. Si la vida no m’arriba a posar l’oportunitat de presenciar aquell espectacle, no l’hauria descobert.” Tot i això, creu que “les noves generacions tenen accés a multitud de contingut”, i la dansa “ha arribat a través de les xarxes socials a tot arreu”. Sovint, li fan el comentari que “no sembla ballarí”, ja que el seu cos “no és prou estilitzat i flexible”. A això respon que “hi ha molts cossos” i que “l’ús que un en fa provoca que l’esculpeixi i li potencia certes característiques”. “Per sort, cada vegada hi ha més varietat de tipus de ball”, confessa. Es mostra agraït amb Cesc Casadesús i Marta Oliveras, a qui admira i han cregut sempre en la seva feina.
Gràcies als seus espectacles, porta el nom del seu poble, l’Esquirol, arreu del món. “Estic a Barcelona per necessitat, però em sento orgullós de ser d’aquí.” A més, opina que “no tot ha de néixer en una gran capital”, sinó que “hi pot haver productes culturals de gran qualitat que poden haver nascut descentralitzats”, que creu que acabarà sent el futur de la cultura. “Les grans ciutats estan quedant buides d’identitat col·lectiva”, reflexiona, ja que “reben un impacte brutal del turisme i de gent nouvinguda”. Per acabar, fa una reflexió final molt interessant: “Els polítics haurien d’entendre que si volen una societat cohesionada han d’invertir-hi”.
