Manual per a dones de fer feines és un llibre fet a partir d’una autora. Lucia Berlin, que va néixer el 1936 i va morir el 2004, va ser una autora nord-americana que no va tenir l’èxit que es mereixia en vida. Va publicar tres volums de relats i contes editats als anys 90 on es recollia la feina feta per ella ja d’abans i nous d’aquells moments. El cert és que amb 24 anys ja li van publicar contes en algunes revistes nord-americanes i amb un dels volums va aconseguir l’American Book Award. Però es considera que no va tenir l’atenció que es mereixia. I per això es va optar per publicar un volum amb els millors contes d’aquesta autora. I ara sí, amb el Premi Llibreter de narrativa com a autora internacional que dóna el Gremi de Llibreters de Catalunya, ja té l’èxit que es mereixia.
Per a qui encara no l’hagi descobert, cal dir que sí que val molt la pena. Els relats de Berlin són gairebé sempre autobiogràfics i en aquest sentit va tenir una vida convulsa i complicada. Hi apareixen saltats diferents relats que acaben explicant la relació entre dues germanes separades durant un temps en la distància per quilòmetres i per empatia, però que es retroben quan la mare ja és morta i una d’elles té un càncer. Però també històries sobre la droga i la rehabilitació de persones, dones, amb aquesta addicció en alguns centres, o com és la gent adinerada de Bay Area, o les dones que pateixen per arribar a final de mes. A cada conte hi ha una combinació de fortaleses i febleses que ella desenvolupa de forma magistral, amb tocs d’humor i posant la mirada en la fragilitat humana. El que hi explica no és cap conte de fades, al contrari, però ho fa de manera que acaben sent molt vitals.
L’autora té, a més, una visió oberta del món perquè va néixer a Alaska. La seva família es va traslladar primer al sud dels Estats Units, fent frontera amb Mèxic, i després a Xile, on va anar a la universitat i per exemple explica això: “No podré fer cap classe amb en Ramón Sender fins al semestre que ve. Això sí, hi he coincidit pels passadissos! Li vaig dir que Crónica del alba era el meu llibre preferit. I ell em va contestar: ‘Molt bé, però ets molt jove!’. És tal com l’imaginava, però molt gran. Molt espanyol i tibat, circumspecte”. Però tot i aquesta escena, la seva vida va ser més complicada: divorciada de tres homes i amb quatre fills, va ser alcohòlica i va treballar en tota mena de feines. Feines que també li van servir d’inspiració per als contes.
És un llibre adient per a lectors de totes les cultures i edats, i encara que pugui semblar adreçat a les dones també val per als homes. De fet, el recomanen com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental a la contraportada. I que no pateixin, no els hi farà cap mal.
