La vida i res més
L’actriu i realitzadora francesa Mia Hansen-Love – “Le père de mes enfants” (2009); “Eden” (2014) o “El porvenir” (2016) – estrena als nostres cinemes “Una bonita mañana” després de participar en la Quinzena dels Realitzadors en el marc del Festival de Cine de Canes de l’any passat. Aquí, la Sandra (Léa Seydoux), és una traductora, mare jove i vídua que cria la seva filla, i que ha d’enfrontar-se als maldecaps creixents de la malaltia neurodegenerativa del seu pare, Georg (Pascal Greggory). El retrobament amb una antiga amistat, Clément (Melvil Poupad), desemboca en una reparadora història d’amor, però de difícil recorregut, ja que ell és un home casat.
Mia Hansen-Love és una cineasta que destaca per un estil personal i inconfusible: naturalista, transparent, lluminós. I a “Una bonita mañana” tornar a filmar una història propera des de la serenitat i la contenció. El resultat és una preciosa i delicada pel·lícula, clara i límpida, sobre l’impasse vital d’una mare atrafegada. Una pel·lícula que parla del meravellós i dolorós espectacle quotidià del dia a dia, de la mà d’una deessa terrenal com Léa Seydoux.
Parlem d’una de les estrelles franceses més internacional, una actriu icònica, una bèstia cinematogràfica, que tant pot treballar en el cinema d’autor més radical -”France” (2020, Bruno Dumont) -, el cinema d’autor més vistós – “The French Dispatch” (2020, Wes Anderson) – i blockbusters americans com “Spectre” (2015, Sam Mendes ), de la saga James Bond -. I és que a “Una bonita mañana”, Léa seydoux ens ofereix un paper commovedor en la seva senzillesa i la seva humanitat.
També podríem ressenyar que “Una buena mañana” es col·loca al costat d’altres films francesos i europeus que aborden recentment el tema de la demència associat a la vellesa, com l’Alzheimer, des de diferents enfocaments. Només cal recordar la dura “Amor”(2012) de l’austríac Michael Haneke, la corprenedora “Vortex” (2021) de Gaspar Noé o “El padre” (2020) del britànic Florian Zeller, amb Anthony Hopkins.
