Fa molts, molts anys, en un indret molt allunyat del món, hi havia una persona que coneixia molt bé el lloc on vivia. Coneixia totes les cases de la vila, els carrers, els edificis més grans i bonics i les cabanes als afores. Coneixia els camins, amb les seves pedres i els seus arbres, els voltants del poble, els boscos, els caminets dins dels boscos, els rierols. També coneixia els animals que vivien al poble, els domèstics i els que anaven més a la seva, com els gats, que rondaven sempre al seu aire. Aquella persona coneixia de memòria tants detalls del seu poble que quan tancava els ulls el podia veure com si estigués veient una pel·lícula.
Quan sortia a passejar pels camins i senders dels afores, jugava a endevinar les pedres que anava a trobar-se i sempre encertava. Al cap d’uns instants, la pedra apareixia en el camí, tal com se l’havia imaginat. Li encantava conèixer tan bé aquest lloc en el qual vivia.
Amb les persones li passava el mateix. Les coneixia totes, sabia qui era honest, qui era trampós, qui era treballador i qui era una mica més gandul, coneixia els més rondinaires i els que sempre estaven de bon humor i disposats a donar un cop de mà als seus veïns.
Un dia va sortir d’hora a treballar al camp, i encara que coneixia molt bé els senyals del temps i sabia quan estaria ennuvolat o si seria un dia assolellat, aquell dia es va despistar. Quan se’n va adonar estava començant a ploure i de cop i volta es va trobar sota un xàfec tan gran que va haver de buscar aixopluc en un graner abandonat. Es va col·locar sota un ràfec, protegint-tot el que va poder de la pluja. Sentia fred i cansament. Amb la roba que portava es va tapar el millor que va poder esperant que passés aquella pluja torrencial, i finalment es va quedar adormida.
Va començar a somiar i en el seu somni va entrar en el llogaret on vivia, però en el seu somni, tot i que els carrers eren els mateixos de sempre, tenien un aspecte diferent, els colors de les cases, de les portes eren més vius i els vidres de les finestres brillaven més. El seu camp de visió era molt més ampli i la seva vista arribava més lluny. Hi veia amb molta més profunditat. Anava mirant al seu voltant i ara ja no sabia quin animal anava a trobar en tombar la cantonada. També van aparèixer en el seu somni els vilatans que tan bé coneixia, però en el seu somni descobria en cada un d’ells alguna cosa que abans no havia percebut mai. Les persones feréstegues semblaven somriure de tant en tant, els necis explicaven anècdotes divertides, els tramposos parlaven de manera honesta i així va ser descobrint en el seu somni molts detalls que desconeixia.
Quan la persona va despertar, ja havia parat de ploure i va veure a la llunyania un arc de Sant Martí, que s’anava formant a mesura que el sol sortia de darrere dels núvols. Seguia mig adormida, però recordava molt bé el que havia somiat. Els colors, les brillantors, els detalls que mai havia vist abans i de sobte es va adonar que, ara desperta, conservava la mateixa capacitat de veure. Era com si hagués despertat en un món nou, tot allò que abans coneixia tan bé era un univers per explorar.
Confosa i sorpresa, però molt feliç, va tornar a casa seva, descobrint a cada pas milers de nous detalls i els seus ulls van brillar d’emoció.
