Quan algú viu la música com Santi Carcasona, és difícil que aquesta no respiri d’una o altra manera. I a part de la seva dedicació professional, centrada des de fa anys en els drum circles i altres dinàmiques musicals per a grups, de tant en tant el percussionista i compositor torellonenc ens sorprèn amb nous temes. El seu projecte actual, Verge Santa, va aparèixer ara fa tres anys amb un primer EP (Ouiea, Temps Record) i ara torna amb un segon, Valga’m Déu, que el mateix segell discogràfic publica aquest divendres. Són cinc cançons en què Carcasona mostra el seu vessant crític i irònic, en registres diversos. Cinc cançons que només es podran escoltar en gravació perquè, en principi, no hi haurà concerts.
Dels molts esbossos de cançons que té al calaix, quatre van anar arribant a madurar i va ser quan va decidir gravar-les. Una cinquena va sortir, gairebé sense voler, mentre estava immers en el procés al costat del productor Sergi Riera, amb qui ja té una llarga col·laboració. “Des del primer moment la intenció no era entrar en cap circuit ni fer directes, estem en una pantalla diferent”, diu Carcasona. Sí que volia ser tot més senzill i es va acabar amb mescles acurades i fins i tot amb dos videoclips realitzats per Xef Vila. “Deu ser que no sé fer les coses a mitges”, ironitza. En tot cas, reconeix que “m’ho he passat molt bé gravant i produint, i ho publico perquè em ve molt de gust”. Queda enrere el temps de Pësh, amb què va intentar fer el salt als escenaris l’any 2016, i que malgrat els elogis unànimes que va rebre no va arribar a consolidar-se,“entre altres motius, per falta de suport de la indústria al darrere”.
I precisament una crítica a aquesta indústria i al mainstream és la que obre l’EP amb Me’n faig creus, el primer tema que es va donar a conèixer. “El foc sempre el guarden ells”, diu en un moment la lletra. I aquests ells és un mainstream “sota un mateix logo” que senyoreja als cartells de festivals i deixa poc espai “perquè emergeixin altres propostes”. L’acompanyen cançons com Veterinario carnisser, la darrera que es va afegir al disc, o Prou nens quillos, “el relat d’algú que ha passat per aquestes fases” farcit d’expressions boomer. De fet, aquestes dues cançons juguen amb les paraules fins al punt que justificarien l’etiqueta de rock semàntic que algú va proposar per a l’estil de Santi Carcasona. L’exercici d’estil dona un tomb més a Xocolata desfeta: s’inspira en un llibre homònim de Joan-Lluís Lluís, que a la vegada prenia com a referència Raymond Queneau i que consistia a explicar una mateixa història de formes diferents. I el disc es tanca amb Ball occidental, una ironia –també semàntica– sobre la rivalitat vallesana entre Sabadell i Terrassa.
