El procés per reformar el marc laboral a l’Estat espanyol encara el compte enrere. El govern té el compromís amb la Unió Europea que la reforma estigui enllestida abans que acabi l’any. Però quan es prenen compromisos que afecten a tercers el més fàcil és que no es puguin complir. I així està passant amb la cursa de fons que està essent una reforma en la qual hi ha en xoc interessos tan distanciats com els de les organitzacions empresarials i les sindicals. Una cursa de fons que, si es mira el calendari, s’haurà de resoldre a l’esprint.
Els registres laborals de l’Estat espanyol fan evident que són necessaris retocs en el marc regulatori. El context actual ha convertit Espanya en campiona europea en atur i millorar la situació s’ha convertit en urgent per a la gent jove, condemnada a un context d’entrades i sortides del mercat de treball constants. Els joves s’han convertit en el principal exponent d’una temporalitat que supera en 10 punts la mitjana de la Unió, segons coincideixen a ressaltar informes sindicals, però també d’altres que es podrien qualificar de més neutrals, com el centre d’estudis del BBVA o treballs acadèmics d’Esade.
Els resultats esperats, o –millor dit– explicats, de l’anterior reforma han estat manifestament insatisfactoris. L’atur ha baixat més per la lògica d’una millora econòmica respecte a aquell 2012 de depressió econòmica profunda que per les bondats normatives. Tampoc no es pot donar per superada la dualitat de protecció entre treballadors fixos i temporals. En nom de la flexibilitat que tan reclamava la patronal, guanyadora en l’anterior reforma, ha persistit la contractació per períodes que arriben a ser extremadament breus. La durada mitjana dels contractes s’ha reduït en 30 dies des d’abans de la crisi financera fins a abans de la crisi per la pandèmia. El 2006, era de 80 dies. El 2019, de 50, segons un informe de Comissions Obreres.
Mentre que altres aspectes de la reforma haurien avançat, en especial pel que fa a negociació col·lectiva (tot apunta que quan caduqui un conveni continuarà en vigor mentre es negocia el nou, de manera que queda reforçada la capacitat sindical –gairebé anul·lada actualment– en les converses), la regulació de la temporalitat porta més dificultats. Ni l’empresariat està disposat a cedir aquesta eina de flexibilitat, ni els sindicats tenen intenció que el mercat laboral continuï essent un engranatge cap a les entrades i sortides constants del mercat de treball. Cada dia es firmen a l’Estat de l’ordre de 100.000 contractes i cada dia s’acaben produint un nombre de baixes equivalent. L’efecte de la temporalitat es veu reflectit també en les baixes que es produeixen els divendres i les altes que es formalitzen els dilluns. O com s’accentua aquest procés quan es canvia de mes. Més que flexibilitat, el que exhibeix aquesta realitat és un abús de la figura de la contractació temporal.
És per això que la temporalitat és actualment una de les principals fonts de discrepància en les negociacions. Sobre la taula, hi hauria un enduriment de les condicions per formalitzar contractes temporals i un règim sancionador més rígid en cas que es detecti que s’està utilitzant aquesta fórmula de manera abusiva o fraudulenta. Limitar la contractació temporal no és un caprici del govern, ni tan sols dels sindicats. Veus europees també alerten de la necessitat que es posi límit a aquesta situació.
Ara es tracta de trobar una fórmula que permeti que les mesures dissuasives no siguin arbitràries. Un exemple seria quin grau màxim de temporalitat es considera que han de tenir les empreses i per quant de temps, quin règim sancionador seria pertinent per obtenir resultats satisfactoris pel que fa a la reducció del pes de la temporalitat en el mercat de treball, quines fórmules poden existir perquè les necessitats de flexibilitat de les empreses quedin cobertes i determinar si aquestes necessitats existeixen de debò. Mesures, en definitiva, que comportarien posar un preu a la temporalitat que sigui compartit. Fins ara, qui n’ha pagat les conseqüències ha estat la part laboral, condemnada a entrades i sortides del mercat de treball i a ajornar projectes de vida.
En el que està transcendint de la negociació que es manté a tres bandes (una fita que no s’ha aconseguit en la revisió del salari mínim interprofessional ni en la reforma de les cotitzacions de jubilació, de les quals qui se n’ha despenjat ha estat la patronal), s’apunta que la temporalitat tindrà un preu, ja sigui en cotitzacions més elevades, ja sigui amb un règim sancionador més dur, i que la flexibilitat que reclamen les empreses tindrà vies de sortida en una reinterpretació dels expedients temporals d’ocupació, la fórmula que ha frenat la destrucció d’ocupació durant l’actual crisi per la pandèmia.
La negociació sobre la reforma laboral arriba a la recta final amb la solució sobre la temporalitat com l’obstacle més gran a superar. Una solució a aquesta qüestió seria més que idònia, perquè la poca durada de les relacions laborals té poc a veure amb el discurs oficial de l’empresariat sobre la necessitat de tenir personal qualificat (quina necessitat en té si finalment en prescindirà en mesos, setmanes o, fins i tot dies), i perquè la societat necessita persones amb trajectòries estables per construir projectes vitals. Pel bé d’un marc de relacions laboral que mereixi aquest nom, convé que hi hagi un acord sòlid i que, aquesta vegada, l’empresariat sigui també una part activa en la solució.
