Per seguir amb una tradició tan implantada com l’anomenada pujada de gener, reapareix el debat sobre el salari mínim interprofessional. Fixar-ne la quantia és una potestat del govern i, vistos els compromisos que s’assumeixen en el pacte de partits que li donen suport, no és gens estrany que s’aventuri que hi haurà un increment. De seguida, els sospitosos habituals –partits de dretes, entitats financeres, liberals per convicció o d’aparença– han posat el crit al cel: apujar el salari mínim, diuen aquests sospitosos habituals, atempta contra la creació d’ocupació, es perdran oportunitats laborals sobretot per a les capes més desafavorides, i l’atur creixerà. Resumint, les set plagues d’Egipte.
L’any passat, quan es va afrontar la pujada més notable del salari mínim en l’etapa de la restauració democràtica (un 22%, que el situaven en 900 euros en 14 pagues), aquestes veus van ser insistents i, tot i que les dades de l’arrencada de l’exercici desmentien aquells mals auguris, han estat pacients per esperar la primera relliscada del mercat laboral per carregar les culpes a la pujada que en va acordar el govern de llavors. El 2019 va ser, efectivament, l’exercici en què menys va baixar l’atur a l’Estat des del començament de la represa i també el que menys va augmentar el nombre de cotitzats a la Seguretat Social.
Més enllà de les anàlisis més catastrofistes, existeixen alguns informes més moderats sobre el suposat efecte que va tenir l’increment del salari mínim. La setmana passada, el BBVA apuntava que el salari fixat a 900 euros hauria evitat la creació de 45.000 llocs de treball. Això vindria a donar una certa raó a les veus més crítiques amb les pujades del salari mínim (per bé que no són precisament efectes com els de les set plagues d’Egipte). Però convé no quedar-se només amb els titulars. Diu el mateix estudi que la capacitat de consum dels beneficiats per aquesta pujada del sou mínim ha crescut entre un 1% i un 1,5% i que els treballadors que han mantingut la feina estan millor que fa un any –tampoc calien grans estudis per arribar a aquesta última conclusió.
De les declaracions dels responsables de l’estudi del BBVA, en destaca una. “Té tot el sentit del món apujar el salari mínim”. Ho diu l’economista en cap de l’entitat, Jorge Sicilia. També posa una mica d’aigua al vi d’aquesta afirmació. Demana que siguin creixements progressius perquè les empreses puguin anar-los assumint. També apunta a la possibilitat que s’estableixin diferents ritmes territorials, perquè no és la mateixa incidència que té una pujada del sou mínim a Andalusia, on més persones estan sotmeses a aquesta base salarial i el cost de la vida és menys elevat, que a Catalunya, per posar un cas. No és res que no s’estigui assajant. Als Estats Units, s’arriben a establir salaris mínims per ciutats.
En tot cas, i mentre s’espera la decisió que prendrà ben properament el govern, el debat pren una altra dimensió quan es tenen presents les reflexions que arriben des de la Unió Europea. La Comissió, el govern europeu, reflexiona en veu alta sobre la perspectiva que es fixi un salari a escala europea, a partir dels mateixos paràmetres d’atendre la diversitat territorial. Apunta a la conveniència de fixar un mínim que es correspongui al 60% del salari mitjà de cada estat membre. No és que sigui un atac de generositat, malgrat que el comissari d’Ocupació, Nicolas Smith, assenyali que es tracta d’una mesura que garantiria condicions dignes per als treballadors. També es tracta d’evitar, dins de la Unió, el que es considera un dúmping salarial: els països que tenen salaris més baixos competeixen amb millors costos contra els que els tenen més elevats.
Europa planteja una pila de mesures cada any. I a l’Estat se n’han imposat algunes que han generat resposta social sota la consigna que el que digui Europa s’ha d’obeir. Ara, quan es planteja una mesura mínimament favorable per als assalariats, algunes veus assenyalen que no se n’ha de fer cas. Una mica de coherència no seria sobrera.
El debat salarial és complicat de sostenir en alguns casos. Els alts executius de les empreses, que són, juntament amb els representants de les organitzacions patronals, els que més reclamen que els salaris mínims tinguin creixements moderats, han vist incrementats els sous un 4,5% durant el 2019, segons un informe de l’escola de negocis EADA. Els sous dels assalariats va créixer un 2%. Fer discursos sobre la moderació salarial de tercers, a partir dels increments propis, no deixa de ser paradoxal.
Tampoc no deixen de ser paradoxals algunes de les exigències del món empresarial que tenen poc a veure amb els discursos de moderació que es pregonen. Els empresaris reclamen professionals millor formats i, en aquest sentit, demanen –amb tota la legitimitat– disposar d’una Formació Professional que els proporcioni els perfils més adients per a les necessitats productives i de mercat. Una petició lògica que ha de tenir la complicitat del sector públic. Personal millor format per adaptar-se a les necessitats productives i de mercat és equivalent a guanyar posició competitiva i millorar el negoci. En definitiva, guanyar més. Tenir millor personal hauria d’anar en la línia de tenir un personal millor pagat, perquè se n’obté més rendiment. No és només una qüestió de justícia, que ja n’hi hauria prou, és també que si es demana el concurs de l’administració per obtenir millor negoci, la compensació hauria de passar per pagar millors salaris, perquè això també significa millors prestacions en forma d’impostos i de seguretat social, per bastir un millor estat del benestar. És un pacte necessari.
