Un món sense diners ve podria ser el títol d’una novel·la de l’Aldoux Huxley o del Ray Bradbury. Però en països com Suècia comença a ser menys ciència-ficció. Un parell d’anys enrere, un vell conegut, el professor de Hardvard Keneth Ragoff, cèlebre per ser el coautor d’un estudi que relacionava endeutament públic i restriccions del creixement econòmic que va servir com a pretext per a les polítiques d’austeritat vigents durant els anys de crisi, va convertir-se en portaveu de la idea de suprimir els diners en efectiu.
Ja és curiós que un dels economistes més liberals posés en qüestió una de les bases del sistema capitalista. L’anonimat del diner en efectiu, que passa de butxaca en butxaca sense identificació de l’Estat, en contra posició al control que el poder públic té capacitat d’establir sobre les operacions fetes amb sistemes telemàtics. Una evolució abrupta.
La tecnologia avança per fer possible la profecia de Ragoff. Els telèfons mòbils ja disposen d’aplicacions per fer pagaments automàtics fins al punt que ja no només les monedes són obsoletes, sinó que les targetes de crèdit semblen passades de moda. A Suècia, el primer país on es va introduir el paper moneda com a forma de pagament, el 1661, s’han proposat també ser el primer país que en suprimeix l’ús. Fins i tot les esglésies accepten pagaments a través de telèfons mòbils en les col·lectes. De tots els pagaments que es fan en aquell país, només un 1% del valor i un 20% de les transaccions es fan en efectiu.
Suècia, en aquest camp i probablement en d’altres, va molt més avançat que la resta del món. Arreu del planeta, un 85% de les transaccions es fan encara en efectiu. Arreu de l’Estat, les dades d’un estudi de MasterCard indiquen que encara se supera la mitjana, amb un 87% de les transaccions, mentre que a la zona euro s’està lleugerament per sota, amb un 79%.
El camí per recórrer aquí per arribar a Suècia –on la tendència canvia tant que en comptes de trobar establiments que no accepten el pagament amb targeta, se’n troben que no accepten el pagament en efectiu– és llarg. Ho és per una qüestió d’hàbit i també perquè gran part de les operacions que es fan són de quantitats petites. Segons dades del Banc Central Europeu, els pagaments de menys de 45 euros al continent es fan en efectiu, i la targeta i altres formes de pagament es reserven per transaccions de més d’aquesta quantitat.
Més enllà dels hàbits, la supressió dels diners que va arribant té defensors i detractors. Els primers consideren que sense diners en efectiu es contribuiria a eliminar l’evasió d’impostos i el blanqueig de capital. En l’actual context, que conserva les polítiques de tipus baixos d’interès a Europa, s’està evidenciant que es promou la retirada de diners del banc per posar-los on sigui: al matalàs, sota un rajol o, el que és pitjor, en un paradís fiscal. Amb aquests moviments sota control hi hauria més opcions d’ingressos fiscals i això seria un benefici per a les economies de tot el món. El Banc Central Europeu ve a reforçar aquestes tesis quan ha posat fi a l’emissió dels bitllets de 500 euros, que es consideraven una temptació molt gran per als que pretenien fer frau fiscal o blanquejar diners.
La supressió dels diners té també detractors. Amb independència de l’estima pel sistema de pagaments més freqüent, la transició cap a formes telemàtiques de pagament exclou una part important de la població, sobretot la d’edat avançada, que té problemes per utilitzar nous sistemes de pagament. La crítica més ferotge, però, arriba per la banda de la privacitat. Les compres electròniques deixen un rastre que permet conèixer dades que, tot i que legítimes, l’interessat voldria conservar en l’anonimat davant de governs, i qui sap si d’entitats privades. No cal dir que també suposaria una invitació a les entitats bancàries a sumar a les comissions que ja cobren la simple compra d’una aigua mineral (per posar un exemple).
Davant d’aquesta situació apareixen, com en tants àmbits de la vida pública, terceres vies. Consistiria a deixar només els bitllets petits, de cinc euros per exemple, per a les petites transaccions i suprimir la resta. La idea té el petit defecte que, en alguns casos, l’emissió de les monedes té més cost que el seu mateix valor nominal, que és un altre dels defectes que es vol corregir amb la supressió dels diners.
La major part de les transaccions al món encara són en diners, però el fet cert és que les targetes de dèbit i crèdit i els mecanismes electrònics avancen. A Suècia més ràpidament, perquè en aquell país un 97% de la població té accés a targetes, el 85% a serveis de banca per internet i un 61% utilitza aplicacions mòbils per pagar als comerços. En aquest país nòrdic han arribat a posar data a la fi dels diners: l’any 2030.
Cap al 2030, un món sense diners. Sembla ciència-ficció, però tenint present que la ciència econòmica en els últims anys ha estat també marcada per la profecia, tampoc és descabellat fer el plantejament.
