L’any 2014, les excavadores van enderrocar la major part del conjunt industrial que s’havia conegut com les fàbriques de Gallifa, al terme de les Masies de Voltregà. L’any 1997 s’havien aturat les darreres màquines a les naus, que en poc temps es van degradar. S’acabava d’aquesta manera una història de més d’un segle que va quedar recollida en una exposició al Museu del Ter l’any 2017, i que ara ha pres forma de llibre. Les fàbriques de Gallifa, una història a la intempèrie forma part de la col·lecció d’edicions digitals del museu, i es va presentar divendres a l’Ajuntament de les Masies de Voltregà. L’estudi és obra de la historiadora Marina Cirera.
Les fàbriques de Gallifa van entrar en funcionament l’any 1890. El nom que van rebre es devia al fet que no era un sol edifici sinó dos de principals (la fàbrica vella i la fàbrica nova) i una altra construcció, un obrador de tissatge. Eren “una peça més de tot un entramat d’infraestructures hidràuliques i fabrils que es va anar articulant a l’entorn del paisatge fluvial de les Masies de Voltregà”, explica Cirera al llibre. En pocs quilòmetres, s’hi sumaven Ca l’Escolà i Can Riva, riu avall. I riu amunt, La Farga Lacambra i Conanglell, tot i que la primera era metal·lúrgica. El nom de Gallifa no era casual: l’hereu del mas del mateix nom, Pau Gallifa, va ser un dels socis de la primera fàbrica, la de la societat Gallifa Rierola a la fàbrica vella. L’any 1910 va obrir la segona, Font, Viguer i Pascual (també de matriu voltreganesa) a la fàbrica nova. Al llarg dels anys hi hauria diversos canvis de propietats, però el que encara molts voltreganesos recorden és el nom de les dues últimes fàbriques, Hilaturas Marquet i Hilaturas Voltregà. Totes dues van presentar el que llavors era suspensió de pagaments, l’any 1990. S’iniciava una decadència que acabaria en el tancament, malgrat l’intent fracassat de gestionar-les a través d’una cooperativa en els darrers dos anys.
L’estudi de Marina Cirera posa l’accent en la perspectiva de gènere: com en moltes altres fàbriques del tèxtil, a partir de mitjan segle XX la mà d’obra majoritària és femenina, cosa que demostren els padrons de Sant Hipòlit i les Masies en què pràcticament no queda cap home en la categoria de filador. Cirera també constata que no va haver-hi cap moviment significatiu per salvar les fàbriques de l’enderroc. Avui hi ha encara algunes restes de parets o edificis auxiliars, i al costat hi ha un observatori d’ocells.
