No és procedent és un llibre de silencis incòmodes. Aquells que hi havia durant l’ocupació nazi a diferents països. A Trieste, al nord d’Itàlia, que és on passa l’acció, també. Ara bé, no ens imaginem un llibre on s’explica el mateix de sempre sobre el nazisme. No. Va més enllà. I aquesta sí que és una lectura d’aquelles que s’hi ha de parar atenció.
L’autor Claudio Magris s’inspira en un personatge real, Diego de Herníquez, un home de Trieste que ho va sacrificar tot per una passió: recollir armes i material bèl·lic per construir un museu que faci servei a la pau. Ara bé, a la novel·la aquest personatge no té nom. I és realment un personatge: un home que dorm en un taüt enmig de tota la seva col·lecció, on hi ha des de submarins fins a plantes carnívores o destrals o llançamíssils.
Magris va explicant com és aquest museu a partir de cada sala i com en surt una història sobre el que va passar al camp de concentració nazi de Trieste, l’únic que hi va haver a Itàlia i que es deia Risiera. A les parets, els que hi van estar tancats van escriure els noms dels col·laboracionistes. Aquells veïns seus que es van posar al cantó nazi. Aquests noms van ser esborrats amb calç, però el personatge, l’obsessionat pel museu, els tenia apuntats en una llibreta. Ell i llibreta van desaparèixer en un incendi i l’encarregada d’acabar el museu serà la Luisa, amb una història familiar que enllaça amb aquell moment perquè és filla d’una jueva de Trieste i d’un soldat afro-americà. Com diu Magris, és filla de l’èxode, de l’exili i de l’esclavitud.
“L’únic que pot fer tirar enrere un lector és que no li interessi gens ni mica el món de les armes”
Al llibre, una barreja d’assaig, literatura en estat pur i investigació, també hi apareix una altra història, d’una altra Luisa del segle XVI. És un llibre no dens però sí que reclama atenció, que acaba reflexionant sobre la impunitat. La de tots aquells col·laboracionistes que han quedat deslliurats del judici de la història. Aquests còmplices són els que interessen a l’autor i d’aquí el títol No és procedent: no hi ha proves i per tant no hi ha judicis.
L’únic que pot fer tirar enrere un lector és que no li interessi gens ni mica el món de les armes, perquè, aprofitant que es va explicant el museu, es defineixen totes molt bé. Potser en aquesta part costa d’entrar-hi, però quan t’hi acostumes acabes aprenent coses com aquestes: “AB41, tanqueta de l’exèrcit italià a la Segona Guerra Mundial, utilitzada també per la Wehrmacht especialment als Balcans i al nord d’Itàlia. Armada amb un canó Breda de 20 mil·d’una altra metralladora de 8 mil·límetres encarada cap enrere”. Us ho imagineu?
Doncs sí, hi havia un home a Trieste que feia aquestes coses. I passat pel sedàs de Magris és fins i tot atractiu.
