Aquest concepte de Segle d’or abasta un període històric on es combinaren un esclat brillant del pensament, la literatura i l’art amb la revifalla político-militar de l’imperi espanyol –de les cases de Trastàmara i Àustria –. Se’l situa, aproximadament, entre l’any del descobriment d’Amèrica i el de la publicació de la Gramàtica castellana d’Antonio de Nebrija (1441-1522). Noms de força pes en aquest moviment ho foren -entre d’altres- Cervantes, Calderón de la Barca, Góngora, Quevedo, Lope de Vega, Baltasar Gracián, Garcilaso de la Vega, fra Luis de León i Juan de Yepes Álvarez, sant Joan de la Creu.
Aquest darrer fou un poeta místic, del que destacaria tres poemes cabdals: Noche oscura; Cántico espiritual i Llama de amor viva. Alhora, convé recordar el seu rol com a reformador de l’orde del Carmel i com a cofundador, conjuntament amb santa Teresa de Jesús, del dels Carmelites descalços. Paral·lelament, de fa 70 anys, té l’honor d’ésser el patró dels poetes espanyols. S’hi combina, per tant, una dualitat entre un profund rerefons religiós i un immens nivell literari. És llàstima, a hores d’ara, trobar encara gent que el vol menystenir pel primer d’aquests dos perfils. Com si els creients ens haguéssim d’amagar en base a l’argument que la societat actual és agnòstica! És en aquest punt que una sentència del propi sant avançava –i clavava– que “les persones mundanes tenen l’hàbit de censurar aquells que es lliuren de debò a la divinitat. Els consideren extravagants, en el seu allunyament del món i en la seva forma de vida”.
Al meu parer, aquestes darreres setmanes de l’any han esdevingut –sobretot d’uns anys ençà– la proclama burda i la prova fefaent del que mai no hauria de presidir la nostra existència. A mi, personalment, no m’omple ni em sedueix el culte a malbaratar els diners a la babalà. Pensar que les visites a grans magatzems o els viatges turístics a les quimbambes –aprofitant festes i ponts– emplenaran de sentit la meva vida no fa altra cosa que neguitejar- me. Arribo a la percepció d’acréixer un sentiment que se’ns pretén uniformar globalment per convertir-nos en titelles. Uniformar la ment del ciutadà convidant-lo a no pensar i a deixar-se manipular.
És normal que les enquestes validin un cada cop més nul aferrament de la ciutadania envers la classe política. En aquest sentit, tinc una sana enveja envers la gent coetània de sant Joan de la Creu. Per contra, ara el contrapunt d’una major intel·ligència tecnològica i artificial deriva sovint en un ensopiment amolat de grans majories.
