Els titulars periodístics s’han convertit des de fa un temps en una cursa desenfrenada per col·locar el qualificatiu històric a tot el que es posi al davant. Des de resultats futbolístics a fenòmens meteorològics. Els indicadors econòmics no se n’escapen. La setmana passada, quan l’Institut Nacional d’Estadística va fer públiques les dades del producte interior brut (PIB) del tercer trimestre, els titulars estaven gairebé cantats. El creixement és el màxim que s’ha produït mai des que es comptabilitza el PIB, fa cinquanta anys.
Era ben fàcil deixar-se vèncer per la temptació, qualificar d’històric aquest creixement i acudir als manuals d’economia per donar per acabada la recessió, circumstància que –tècnicament– ha passat. Recessió són dos trimestres de reducció del PIB. Quan hi ha creixement trimestral, no hi ha recessió. Cal repetir que això és així tècnicament.
Llegits els titulars, seria el moment de sortir corrent a celebrar-ho (encara que sigui a casa i amb grups reduïts). Però, sigui perquè les celebracions en solitari tendeixen a ser avorrides o perquè les circumstàncies sanitàries empenyen necessàriament a la contenció, el cava no va córrer. La prudència està més que justificada, entre altres motius perquè el creixement de més del 16,7% del PIB durant el tercer trimestre té moltes arestes que el fan molt menys atractiu del que aparenta.
Un pur exercici matemàtic permet veure que perdre PIB és més fàcil que guanyar-ne. En el trimestre passat, la producció de l’Estat va perdre el 17,8%. Per remuntar aquesta xifra, és insuficient, no ja el 16,7% que s’ha crescut en el tercer trimestre, sinó més del 17,8%. Per comprovar-ho, l’exercici. Perdre un 17% des d’un valor inicial de 100, significa que aquest valor passa a ser 83. La recuperació del 16% ja no es fa des del valor 100, sinó des del valor 83. Un 16% de 83 és 13. Vol dir que ja no s’arriba al valor inicial de 100, sinó que aquell valor es queda en 96. Per recuperar el terreny perdut en el segon trimestre, caldria que l’economia hagués crescut més del 19%. Per tant, el PIB encara no ha recuperat el valor de partida, com explica amb millor traça l’economista Aurelio Jiménez a El blog salmón.
Menys encara si es té present que ja durant el primer trimestre, l’economia havia retrocedit (i no poc, el 5,2%). El resultat és que, comptat i debatut, el PIB estatal perd el 8,7% en termes interanuals. Una baixada que tampoc no té gaires precedents en la sèrie que arrenca els anys 70 i que, per arribar a una idea més aproximada, supera en més de tres punts la pitjor de les caigudes interanuals dels anys de la crisi financera de l’última dècada. És cert que millora el 21% interanual que s’acumulava el trimestre anterior, però clarament el rebrot econòmic és menys espectacular, menys històric, quan se sotmet a un context que vagi més enllà del curt termini.
Abans de parlar de caigudes i remuntades històriques, convé parar atenció a aquest context. La gran diferència del segon trimestre i el tercer és que entre la major part del període entre abril i juny, l’economia va estar en hivernació de resultes de l’estat d’alarma i el confinament consegüent i que entre juliol i setembre es van anar reobrint algunes de les activitats que havien estat tancades, i hi va haver una certa obertura dels mercats turístics (més interiors que internacionals, tot s’ha de dir). Això és en la base del fort increment del consum a les llars, que va ser un dels motors del creixement econòmic. També es van incrementar les inversions i les exportacions.
Tot el que s’apunta ara com a recuperació tendeix a ser efímer, perquè l’últim trimestre de l’any comença a portar associat un fort increment de contagis de la Covid-19, i noves mesures restrictives que, amb tota probabilitat, acabaran afectant el desenvolupament econòmic. Per això, el cava no corre quan es comunica que hi ha un gran creixement econòmic en un trimestre; perquè tot apunta que és un miratge, que tornen els ERTO –que, per cert, s’han de pagar– i que en els propers mesos arribaran més males notícies empresarials quan acabi una demora en la presentació de concursos de creditors d’empreses que ja no poden suportar els deutes i que ja no tindran la carta de la moratòria en el reconeixement d’aquests deutes que els ha regalat l’Estat.
La pandèmia porta a uns mesos d’alts i baixos i, més enllà de col·locar qualificatius històrics en els titulars, convé estar pendents de la tendència. El suport europeu no serà etern. I aquest suport és essencial perquè està servint perquè es puguin pagar els afectats per ERTO i que no falti diner per poder gastar i fer que el consum a les llars que, com ja s’ha dit, és un dels motors del creixement no s’aturi. Sense el suport europeu, seria més difícil disposar de recursos per pagar els ERTO, hi hauria acomiadaments i la roda econòmica es frenaria encara més. No és difícil augurar que el que espera en els propers mesos són més alts i baixos econòmics. Aquesta és la tendència. Si és històrica o no, ja ho jutjaran els historiadors quan toqui.
