Una dona gran que pateix Alzheimer no para de preguntar pel seu marit, que és mort. El fill que la cuida s’inventa una mentida blanca que no la faci patir, i li explica que és de viatge a París. Aquest és el pinyol argumental de París 70, el curtmetratge del realitzador osonenc Dani Feixas que acaba de començar de manera fulgurant el seu recorregut a les pantalles. A l’edició dels Premios Fugaz, els guardons més destacats del curtmetratge a escala estatal, hi arribava amb set nominacions i en va sortir amb quatre premis destacats: el de millor curtmetratge, millor director novell, millor actriu i millor banda sonora original, aquest últim també osonenc perquè l’autora és la centellenca Laura Cruells.
Dani Feixas feia aquí la seva primera incursió professional en el cinema de ficció. I ho feia tenint present una experiència familiar viscuda, quan l’àvia va tenir també una malaltia neurològica degenerativa “i la mare la va cuidar”. Nach Solís, el guionista de París 70, és també metge “i em va ajudar molt per donar veracitat a la història”. Pel director, l’Alzheimer és “la pitjor malaltia perquè afecta els pacients i també els cuidadors”. A aquests també els ha volgut homenatjar amb el film: “La història té una part inspiracional, emotiva, amb molt d’amor”. El personatge del fill es veu obligat a “aturar la seva vida” per cuidar la mare, i afronta situacions per a ell desconegudes, com les preguntes repetitives sobre el marit absent. Cada vegada que li diu que és mort, és un dolor nou per a ella, fins que la mentida pietosa del viatge a París li dona consol. “És una falsedat terapèutica, perquè si els treus de la seva pròpia realitat, aquests malalts poden patir molt”, diu Feixas.
Per al paper de la mare va escollir l’actriu Luisa Gavasa i per al del fill, Alain Hernández, amb una vinculació personal a Vic que Feixas no coneixia i que va descobrir al contactar amb ell per primera vegada. Quan li quedava pendent la qüestió de la banda sonora, va posar-se en contacte amb Laura Cruells, del grup XY. “Em va dir que no havia compost mai per al cinema, però va crear una música suau, minimalista, que ha estat perfecta.” La gravació es va fer a Centelles, a l’estudi del músic Alfred Tapscott. Els diàlegs es van rodar en català, i a la gala dels Premios Fugaz, que tenia lloc al Teatro Francisco Rabal de Pinto (Madrid), es va veure amb subtítols en castellà.
Feixas està assimilant encara l’èxit de París 70, en un certamen promogut per CortoEspaña, la Plataforma Nacional de Realizadores i la Coordinadora del Cortometraje que arriba a la setena edició però que ja s’ha convertit en la gran trobada estatal del curtmetratge. “Competíem amb gent com Leon Siminiani, que ha guanyat premis Goya i treballa per a grans plataformes digitals.” I aquest tot just és el principi: d’aquí pot venir una candidatura als Goya i també, tard o d’hora, un llargmetratge, projecte per al qual comença a buscar finançament i que es basaria en la mateixa història.
De documental a ficció
Dani Feixas ha estat recentment d’actualitat per la direcció de documentals de gran ressò com Liverpool català o La Pilarín, tots dos emesos per TV3. No havia treballat la ficció, “a part d’algun curt que havia fet de més jove per al Festival Julius”, precisa. A la fotografia, en un moment del rodatge de París 70 donant instruccions a l’actriu Luisa Gavasa.
