El Frieze LA Film Award, un destacat certamen que promou figures emergents en el món del cinema, tindrà entre els seus vuit finalistes una osonenca. Irene Gil-Ramon, de Vic, és l’única no nord-americana que competeix a l’edició d’aquest any, que donarà a conèixer el seu veredicte el proper dijous a Los Angeles. Hi participa amb el seu film Best Day of My Life *(in LA), que parteix de la seva pròpia experiència de vida a Los Angeles.
En 13 minuts, i amb ella mateixa com a protagonista, Gil-Ramon fa “una mirada honesta i en clau còmica” al que representa per a algú que s’obre camí en el món del cinema ser tan a prop de Hollywood i de tots els somnis, però a la vegada tocar de peus a terra i viure la realitat d’una ciutat immensa i estressant. Se situaria en el que s’anomena dramatic documentary, un terme molt precís per definir una història ficcionada però ancorada en la realitat. Allò que en literatura s’anomena la no-ficció. Sortint de casa atabalada, oblidant-se coses, a la protagonista se li tanca la porta del cotxe amb les claus a dins i agafa un taxista d’Uber. Amb ell establirà una relació que ocupa el moment central del curt: ell és hispà i ella li explica que és catalana, de Barcelona. L’enyor i la nostàlgia condueixen a parlar de la identitat. Curiosament, en Daniel –el taxista– és real i la cineasta vigatana li va demanar per interpretar el seu propi paper en el curtmetratge. “Suposo que vaig estar de sort i aquell dia ens vam ajuntar dues persones empàtiques”, explica. Va presentar la sol·licitud per inscriure’s al Frieze LA Film Award mentre treballava en altres projectes, va escriure el guió en nits d’insomni i va tenir només dos dies per rodar perquè el 31 de desembre havia de presentar el curt. I també té clar que encara que compti amb recursos molt limitats, qui treballa amb ella ha de ser retribuït. “Es tractava de confiar en l’equip, en el director de fotografia sobretot.” S’ho pren tot plegat com un aprenentatge professional accelerat. I espera que pugui agradar al jurat per l’equilibri “entre el to narratiu i l’experimental” que ha buscat. Té clar, però, que el seu futur ha de ser darrere la càmera, i amb petites excepcions com aquesta “no em veig de directora-actriu”. El premi principal que es podria endur és de 10.000 dòlars, però a part d’aquest també hi ha un premi del jurat en què tothom pot votar entrant a votació. El curt també es pot veure lliurement durant uns dies aquí:
La relació d’Irene Gil.Ramon amb Los Angeles ve de lluny. Ja fa deu anys que, com a estudiant de Comunicació Àudiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, va participar en un programa Global Cities, d’intercanvi amb la University of California Los Angeles (UCLA). L’any 2018 hi va tornar s’hi va establir per cursar master en direcció de cinema al California Institute of the Arts (CalArts), amb una beca de La Caixa. Reconeix que ja des de la primera estada”em va fascinar la manera de fer dels Estats Units”. Directes i atents a les idees, sobretot en l’entorn del cinema, sense gaire prejudicis. “Ens pensem que els coneixem perquè en veiem moltes pel·lícules, però la realitat és diferent”, explica. Però no tot son flors i violes: “Vaig arribar aquí amb un somni, i l’experiència t’ajuda a contextualitzar”. Ara té molt clar que “quan intentes alguna cosa fora del teu abast, en el procés sempre creixes”.
I el seu procés passa ara per acabar un mig metratge que està realitzant com a final del màster, continuar aprenent i al final, tornar a Catalunya per treballar en el mon del cinema, al que sempre ha estat vinculada d’una o altra manera. “Com que no pots estar sempre dirigitn, he fet curs, he treballat editant…” I també, és clar, ha participat als Julius de Vic.
