Pere Martí i Bertran
AURES
Autora: Montserrat Morera Escarré
Editorial: Bromera
Col·lecció: “L’Eclèctica”, 348
Lloc i any d’edició: Alzira, 2023
Nombre de pàg.: 206
La professora Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952), després de la jubilació, ens ha sorprès gratament amb una dedicació intensa a la narrativa. L’any 2022 va ser amb la novel·la Ravals, publicada per l’editorial valenciana Bromera, que aquest 2023 li ha publicat Aures, un conjunt de cinquanta relats que gosaria qualificar de fragments o retalls de vides. Es tracta de textos breus (només un, “Nas”, supera les 10 pàgines, i un altre, “Seda”, n’ocupa una de justeta), molt variats (pels indrets geogràfics on transcorre l’acció, pels personatges, pels registres i el tipus de narrador…), molt elaborats (estructures molt pensades, llengua precisa i rica, abundor de metàfores i de comparacions sempre ben lligades al text, prosa sovint poètica…), molt actuals (per les vicissituds dels personatges, per les reivindicacions i denúncies…) i molt llegidors (enganxen de seguida i en la majoria de casos voldríem més informació, més “vida” d’uns personatges tan fugaços, per molt que alguns apareguin en més d’una narració).
El títol, Aures, és d’allò més encertat tant pel fet que a la majoria hi apareix algun vent, per suau que sigui, com, i sobretot, perquè tots els textos parteixen d’una paraula especial (les cinquanta narracions tenen per títol un únic mot), amb aura o halo podríem dir, ja que amaguen més d’una lectura, més d’una interpretació, més d’un significat. A la “Cloenda” (pàg. 199), l’autora ens ho apunta: “Arrossegats pels vents de la vida, no ens adonem de l’aura que envolta les paraules: un munt de significats afegits i de frases fetes que utilitzem sense parar-hi esment. M’agrada jugar-hi per esquerdar tòpics”. I tant que hi juga, ja ho veureu si us animeu a llegir aquestes Aures, que estic segur que no us decebran.
En tinc tants fragments subratllats per una raó o altra! Per qüestions d’espai, només us en podré oferir un parell:
“La pell em guarda el record de la suavitat estremidora de la peònia blanca amb el cor púrpura que l’estimat em passejava, a pas de puça, des del clatell fins al pubis. Els pètals eren dits de núvol que gairebé no tocaven la pell, l’esborronaven” (pàg. 63).
“Capvespre. El mar és un llençol de seda on destaca l’arruga del pas d’un veler que talla en diagonal l’aigua oliosa. El deixant llueix com un collaret de cristall. Una ràfega de iode marí m’omple el pit fart de tossir” (pàg. 175).
