OCÀS I FASCINACIÓ
Autora: Eva Baltasar
Editorial: Club Editor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 160
Eva Baltasar (1978), després de l’èxit del tríptic format per Permagel, Boulder i Mamut, ens presenta la seva quarta novel·la: Ocàs i fascinació. Editada en castellà per Random House amb traducció de Concha Cardeñoso. La protagonista-narradora és un enigma: en desconeixem el nom i l’origen. És una dona de 27 anys, llicenciada en Pedagogia, que viu una cruel experiència d’exclusió social.
El relat es realitza en dos temps. Ocàs parla de la lletjor, l’estètica i la bellesa. Presenta les vivències frustrants de la jove protagonista per aconseguir sobreviure al carrer amb treballs precaris. A Fascinació, un cop desposseïda de tot per segon cop, la protagonista construeix un medi ofuscant de transcendència espiritual, a partir d’una mirada delirant.
A la primera part hi desfilen un grapat de peripècies: és acomiadada amb violència d’una pensió. Sense portàtil ni mòbil s’enfronta a la vida al carrer, mal alimentada; acollida alguna nit al pis de la Trudi, qui l’aconduirà a treballar netejant pisos; filmada per una càmera, serà acomiadada d’una bona casa per mala praxi laboral. També perdrà la feina de tardes en una ludoteca.
La veu narrativa és una omniscient primera persona, un sol·liloqui interior. E. Baltasar escriu amb un estil directe que destil·la poesia. Dissecciona les feines domèstiques en enumeracions àgils d’accions que impregnen de realisme el seu acurat llenguatge. S’esplaia amb freqüents tríades d’elements semàntics, verbals o adjectius. Redacta analogies i comparacions poètiques que impregnen la novel·la d’un lirisme existencialista, carregat d’aforismes. Elements que, a voltes, crec, obstaculitzen el ritme narratiu d’una veu que brolla del conflicte interior d’una protagonista empresonada en el seu cos. Un ésser temperamental, disruptiu, malaltís, categòric, d’escassa empatia social… Una víctima de la ciutat sanguinària “que fabrica solitaris i els obliga a conviure”. A la segona part, Fascinació, topem amb una el·lipsi argumental: l’obra obvia explicar-nos el recorregut de la deriva mental de la protagonista.
En cap cas, el llibre és un cant a l’austeritat per sobreviure. Sens dubte, aporta una impulsiva mirada femenina i una seriosa reflexió sobre la precarietat actual en una societat abocada a un neofeudalisme per les pràctiques del vigent capitalisme salvatge. Com escriu Julià Guillamon: “La novel·la escampa la ruïna moral de la psicologia individual a la ciutat”. Un plaer haver-la llegit!
