Anna Ruiz Mestres
Breviari d’Albades i capvespres
Autor: Ramon Sicart i Batet
Editorial: Sic / Art Edicions
Lloc i any d’edició: Llorenç del Penedès, 2023
Nombre de pàgines: 342
El darrer llibre de RS escriptor, fotògraf, poeta, editor, galerista, s’amara d’art, de filosofia i de literatura, i ens ofereix una obra bellíssima on senyoreja l’instant de la fotografia i la intensitat de la tanka japonesa.
L’obra s’estructura a partir dels equinoccis i els solsticis. L’albada i el capvespre són l’eix on pivoten les imatges i els versos. Consta de dos pròlegs i les fotografies comencen el 21 de desembre de 2020 fins al 19 de març de 2023, i al final hi ha els mapes de les rutes que l’autor ha anat resseguint a peu.
Les fotografies juguen amb la verticalitat i l’horitzontalitat, dirigint l’ull de l’observador vers la importància del paisatge, des de la petitesa de les flors, les herbes, o les pedres omnipresents, fins a la immensitat de l’horitzó, com si cada pàgina fos una mena d’escola a plein air, on la feblesa i la intensitat de la llum acolorís les imatges bevent un xic de Turner o dels impressionistes (hi ha alguna fotografia que frega els lliris de Van Gogh). Llums i ombres retenen el canvi de l’entorn.
T’acosta a la bellesa del paisatge que tant de temps l’Església catòlica va esborrar, res panteístic en allò que es pintés, ben al contrari de l’autor. La seva obra és un cant panteista en les imatges i en l’estrofa escollida, la tanka, que li demana vincular l’ésser humà amb la natura i amb temes transcendents com el pas del temps i la filosofia de la vida. La força de les rutines és un dels missatges potents del llibre, juntament amb la força del camí literal i simbòlic van recosint i a la vegada aclarint el missatge imprès en el llibre.
La mort es va fent present com qui no la diu, però recorre l’obra, bellament expressada en la vellesa… si vas seguint el marge, la tarda et porta enlloc… el pòsit de l’absència. Filosofia de vida i de mort doncs: d’on vinc?, on vaig?
I no podem deixar de dir la força del llenguatge que xopa els seus versos d’un lèxic que se’ns perd (emboscar, sang ensergantanada, furgar, corriol), testimoni d’una manera de viure. Les paraules senzilles i l’enginy dels versos per dir-ne el canvi del paisatge… on el camí abandona / persisteix la muntanya o la persistència de les pedres (… que eren marge retornen a l’ermot) dels marges, de la terra… emocionen el lector.
Tot al servei del jo, que mostra el món des de l’ull de la càmera fins a la força de la paraula que diu el text. Un encreuament d’arts que caminen vers la recerca de l’art total.
