Anna Ruiz Mestres
LA SOLITUD
Autor: Josep-Ramon Bach
Editorial: Edicions 3 i 4 / Fundació Ars
Lloc i any d’edició: Sabadell, 2022
Nombre de pàgines: 657
La solitud, tercer volum de l’obra completa de Josep-Ramon Bach, comprèn la poesia escrita els anys 2005-2014. El llibre consta de nou obres, les quatre darreres són inèdites i alhora són un goig per al lector. Hi trobareu un pròleg il·luminador, agut i ple de bellesa, del poeta C. Duarte.
Llegint et retrobes el seu imaginari personal (Kosambi) on mostra el respecte i compromís amb cultures llunyanes, però també hi batega la força del jo poètic, arrelat en el present, en un microcosmos que avança implacable cap a la universalització des del seu vers. En aquest període poètic, s’hi veu clarament l’admiració per les avantguardes (Estimo l’absurd i renego del seny), i s’hi respira Chagall, Miró… Mentre van sonant suaument altres arts com la música (Els meus poemes sempre han expressat el desig de ser músics) i el cinema (Vidor), o el mestratge de Dant, Yeats, Shakespeare, amb l’omnipresència del circ, del teatre i del mim.
El seu compromís amb la societat, els desfavorits, la injustícia, el seu amor al país i a la llengua malmesa i perseguida, i a llengües llunyanes com el piraha, breguen en els mots dels seus versos. Es val del record d’Aquest temps pútrid per fer present la postguerra, la repressió i l’anhel de llibertat (I en saber-te lliure / diràs el nom de la vida). Parla del pas del temps (impacten els versos que escriu sobre la vellesa) i la mort. Ho fa des de la mort de la mare, de l’orfenesa i de l’amor a les dues mares que ha tingut.
Aferrat, però, a la vida, a l’amor, a l’erotisme, al desig i a l’etern lligam de l’home amb la natura (l’esperit de Virgili és en molts versos), es fixa en els ocells, en els jardins ordenats, en el mas, l’eixida, que compten sovint amb la presència de les sargantanes, tan mítiques en la seva petitesa, o el romaní, les ginesteres, les flors més sofisticades com la dàlia o l’orquídia groga. Són, doncs, les flors, la gamma cromàtica dels poemes, però també hi respira la ciutat i el barri (Sota balcons de lluna / afino la tendresa).
I paga els tributs que li exigeix l’ofici de poeta (El deure de ser poeta… l’idioma de la seducció) i valora la paraula per transmetre l’essència de l’existir.
Tot això ho escriu de la manera més alta, treballador incansable, difícil de situar en cap escola, lliure com el vent, se sent còmode en el vers lliure, però si cal utilitza el decasíl·lab per aturar l’aiguabarreig dels mots. O bé s’embolcalla amb la prosa poètica, en alguns moments autobiogràfica, o amb la lucidesa dels seus aforismes poètics, i l’enginy dels haikus encadenats. Mentre, tu lector et vas alimentant de la prodigiosa intuïció literària que sorgeix de la realitat i esdevé la brúixola del poeta.
