Els de Baltimore és la tercera novel·la que ens arriba d’un autor revelació: Joël Dicker. Ara bé, res a veure amb les altres dues que ha publicat. La primera que vam conèixer a Catalunya -però no la primera que va escriure- és La veritat sobre el cas Harry Quebert, un thriller que va tenir molt èxit a tot el món. Dicker és nascut a Suïssa però curiosament situa bona part de les seves novel·les als Estats Units. Abans dels 25 anys va escriure quatre novel·les que ningú li va publicar. Ara en té 31, i ja n’ha publicat tres.
A La veritat sobre el cas Harry Quebert, Marcus Goldman era el protagonista i en aquesta, Els de Baltimore, també. Però no tenen res a veure. És com si l’autor hagués fet un salt enrere. A Els de Baltimore, Goldman és més jove que en l’altra i aquí s’hi tracta més el tema de l’amistat que no pas cap misteri. És una amistat (que sembla irrompible) entre tres cosins –dos de sang– i una noia. Una història familiar on res és ben bé el que sembla. Un argument antic, diríem, però no, perquè es veu que això passa gairebé cada dia. Goldman explica la història anant endavant i enrere; per tant, fins al final no és quan ell parla del drama familiar que aclareix el que està passant, perquè cada personatge té la seva pròpia versió. Això la fa una història coral, on no hi falten històries d’amor i desamor en un entorn pròpiament dels Estats Units, on es deixa entreveure per exemple la hipocresia del sistema d’ensenyament amb el funcionament d’una escola pública o una de privada; o com el moment de les subprime destrossa una situació idíl·lica.
Com que el relator, Goldman, acaba entenent que allò que passa al seu voltant és perquè ell acabi sent escriptor, pot semblar que Dicker utilitza episodis de la seva vida quan escriu. Però ell assegura que ningú de la seva família es veu retratat en el que ha escrit. És jove però té talent, i ho validen milions de lectors. En aquesta tercera obra s’hi veuen personatges més sòlids, tot i que potser no atreu tant com l’anterior, on hi havia molt de misteri. Per ara la seva carrera es complementa amb la primera novel·la que va escriure. Es titula Els darrers dies dels nostres pares i la va escriure amb 24 anys, tot i que va tardar en ser publicada. Entre aquesta i la que avui comentem sí que hi ha una cosa en comú i és el sentit de pertànyer a un grup sòlid tot i que la temàtica és molt diferent, entre d’altres coses perquè està situada a la Segona Guerra Mundial i en un ambient d’espies i militars.
Dicker va trobant el seu camí a cada obra que publica. Diu que fa el que li agrada i per ara sembla que també agrada als seus lectors. Així que caldrà veure què més ens mostra en el futur.
